cap. 8

Decò aquel istat anérem en vacança a Riccione, sus la vesina còsta adriàtica. Tuchi lhi ans se passava la mesma causa. Mon paire, après aver temptat en van de nos menar en montanha, sus las Dolomits, enti luecs ente avia fach la guèrra, sus la fin se resinhava a tornar a Riccione, a afitar la mesma vilòta da cant al Grand Hotel. Me soveno ben. Mi, ma maire, e Fanny, nòstra pichòta sòrre minora, nos bogérem da Ferrara lo 10 d’avost, ensem a la frema de servici (Ernesto, l’autre miu fraire, se trobava en Anglatèrra da la meitat de lulh, au pair en cò d’una familha de Bath per s’amanar a la lenga). Per çò qu’es de mon paire, que era restat en vila, nos auria rejonchs pus tard: a pena la cura de la campanha de Masi Torello lhi l’auguesse consentit.

Lo mesme jorn de nòstra arribaa saubero d’abòrd de Fadigati e Deliliers. Sus la plaja, afolaa bèla alora da de férrarés en vacança abo las familhas, se parlava ren que d’ilhs, de lor “amistat escandalosa”.

A començar dai premiers d’avost, de fach, lhi dui eron estats vists passar da un aubèrge a l’autre des divèrsas vilòlas balnearas semenaas entre Porto Corsini e la Punta di Pesaro. Eron apareissuts lo premier bòt a Milano Marittima, delai dal pòrt-canal de Cervia, en fixant una bèla chambra a l’Hotel Mare e Pineta. Après una setmana s’eron meirats a Cesenatico, a l’Hotel Britannia. E puei, via via, en revelhant ente que sie un gròs tapatge e de vòutz infinias, a Viserba, a Rimini, a Riccione mesma, a Cattolica. Viatjavon sus un’Alfa Romeo 1750 a doas plaças, rossa, tipe Mille Miglia.

A l’entorn dal 20 d’avost, tot d’un crep, te-lhi aquí mai a Riccione, plaçats al Grand Hotel coma una desena de jorns derant.

L’Alfa Romeo era nòva flamanta, son motor mandava una sòrta de raunhum. En mai que viatjar, lhi dui amís l’adobravon decò per la passejada de chasque après-metzjorn, quora, a l’ora dal tramont, la massa di banhants remontava da l’arenil per se reversar sus la promenada. Guidava sempre Deliliers. Blond, brunit, sobrebèl dins sas malhetas aderentas, dins sas bralhas de lana color crema (a las mans, apojaas destrachament al volant, exibia cèrti gants de chamós traforat dont dal prètz chalia pas dubitar), evidentement era a el, a son exclusiu caprici, que la màquina obedia. L’autre fasia pas ren. Tot fier din son bonet plat de drap escocés e des sas barícolas da seconda-guida o da mecànic (d’objècts dai quals se separava pas nimanc se la veitura, en fendent la fola a fatiga, auguesse degut percórrer a pas d’òme lo tòc de vial derant al Caffé Zanarini), se limitava a se far menar amont e aval, constrech ental sèti da cant al companh.

Contuniavon a durmir dins la mesma estància, a minjar a la mesma taula.

E s’assetavon al mesme taulin bèla lo sera, quora l’orquèstra dal Grand Hotel, meirats lhi enstruments dal salon da dinar al plan terren sus la terrassa defòra expausaa a la bisa marina, passava dai tòcs de música legiera a la música sincopaa. Ben fito la terrassa s’era emplia (lhi anavo ben sovent decò mi, abo lhi nòu amís de la mar), e Deliliers se laissava pas jamai escapar ni un tango, ni una valsa, ni un pas doble, ni un slow. Fadigati balava pas, se compren. En portant vinca tant a la gola la canocha que peschava da la bíbita, pasmenc quitava pas jamai de seguir abo l’uelh reond las perfèctas evolucions que l’amís daluenh complia embraçat da las mendias e a las madamas pus elegantas, pus vistosas. Rintrats da la corsa en veitura, tuchi dui eron d’abòrd montats dins la chambra a butar lo smoking. Seriós, de pesanta estòfa niera, aquel de Fadigati; abo la jaqueta blancha, aderenta e corta ai flancs, aquel de Deliliers.

Fasion ensem decò la vita da plaja: ben que, lo matin, foguesse Fadigati a salhir per premier da l’aubèrge.

Arribava quora lhi avia pas encara esquasi degun, entre uech oras e nòu oras e mesa, salutat abo respèct dai banhins, ai quals, second çò que ilhs mesmes dision, era sempre fòrt larg de manchas. Vestit da la tèsta ai pè abo una normala muda da vila (ren que pus tard, quora la chaud aumentava, se decidava a se desbarrassar de la cravata e di chauciers, mas lo panama blanc, abo la fauda baissaa dessús las barícolas nieras, aquel se lo gavava pas jamai), anava s’assetar dessot l’ombrelon solitari que per son òrdre era estat plantat pus anant de tuchi lhi autri, a gaires mètres da la riba. Cojat sus una chaise longue, las mans entreçaas darreire la nuca e un libre jaun dubèrt sus lhi janolhs, restava parelh per doas oras bònas a gachar la mar.

Deliliers arribava pas jamai derant de onze oras. Abo son bèl pas da bèlva pigra, rendut bèla pus elegant dal legier empediment des çochetas, te-lo aquí atraversar sensa pressa l’espaci de sabla enfuecaa entre las cabanas e las tendas. Era esquasi nu, el. Las bralhetas blanchas que finia de se gropar sus l’anca manchina just en aquel moment, la mesma cadeneta d’òr que portava al còl e d’ente pendia, sal toraç, lo pendolin de la Madòna, accentuavon en qualque maniera sa nuditat. E ben que, sustot lhi premiers jorns, lhi costesse un cèrt esfòrç salutar bèla mi, quora me veïa aquí, a l’abric de nòstra tenda; ben que, en passant al metz des tendas e di ombrelons, manquesse pas jamai de riçar lo frònt en senh de fastidi: ren pr’aquò un devia tròp lhi creire. Era clar que se sentia admirat da la majora part de la gent, da lhi òmes coma da las fremas, e que aquò lhi fasia un grand plaser.

Sensa dúbit lo admiravon tuchi, òmes e fremas. Mas tochava puei a Fadigati escomptar d’un qualque biais l’indulgença que lo sector ferrarés de la plaja de Riccione reservava a Deliliers.

Aquel an nòstra vesina de tenda era la senhora Lavezzoli, la frema de l’avocat. Perdua d’aüra enlai l’antica importança, encuei es pas mai que una vielha. Mas alora, ental maür esplendor de si quarant’ans, environaa dal contun respèct di tres filhs adolescents, dui mascles e una fumèla, e da aquel ren menc contun de son denhe espós, illustre civilista, professor universitari e ex deputat salandrin, alora era da se considerar una des pus influentas inspiratritz de l’opinion pública citadina.

En ponchant la luneta vèrs l’ombrelon al qual Deliliers era abordat, la senhora Lavezzoli, que era naissua e creissua a Pisa, “en riba d’Arne”, e se servia abo un gaubi extraordinari de sa lèsta lenga toscana, nos tenia contuniament informats de tot çò que se passava “ailaval”.

Abo la tècnica, esquasi, d’un cronista esportiu de la radio, reportava per exèmple que “lhi esposins”, s’auçats an un bòt da las careas lònjas, istavon anant vèrs lo pedalò pus vesin: evidentement lo jovenet avia exprimut lo desir de se plonjar al larg, e lo “senhor doctor”, per ren restar solet “fremissent”, avia obtengut de l’acompanhar. O descrivia e comentava lhi exercicis gimnàstics a còrp libre que Deliliers après lo banh exeguia al solelh per s’eissuar, quora ensita “lo benaimat”, inactiu aquí abo un eissuaman d’esponja en man, era clar que seria intervengut tan volentier per far el, per eissuar el, per tochar el...

Òh, aquel Deliliers – jontava puei, totjorn da una tenda a l’autra, en s’adreçant en particular a ma maire: en creient benlèu d’abaissar la vòutz en maniera que lhi “filhets” serion pas arribats a l’auvir, mas en realitat en parlant pus fòrt que jamai – , aquel Deliliers en fons era ren que un filh viciat, un “marrit filh” al qual lo servici militar a son temp seria tornat mai que útil. Lo doctor Fadigati ensita no. Un senhor de sa condicion, de son atge, era pas pus escusable en deguna maniera. Era “parelh”? e ben, paciença! Qui lhi l’avia fach pesar tròp, derant d’aüra? Mas venir s’exibir pròpi a Riccione, ente de segur ignorava pas quant foguesse conoissut, venir a donar espectàcle pròpi d’aquilhi cants, mentre qu’en Itàlia, en volent, de plajas ente lhi a pas lo perilh de rescontrar un ferrarés que se sie se’n tròbon a milier! No, via. Masque da un “salòp” (e en disent aquò la senhora Lavezzoli mandava fòra dai gròs uelhs celests da reina de flamas d’auténtica indignacion), masque da un “vielh degenerat” un auria polgut s’aténder un tir parier.

La senhora Lavezzoli parlava, e mi auriu donat un baron per que tasesse, per un bòt. La sentiu injusta. Fadigati m’engravava, sensa dúbit, mas era pas da el que me consideravo ofendut. Conoissiu a la perfeccion lo caràcter de Deliliers. Dins aquela chausia de las plajas romagnólas, tant da pè a Ferrara, lhi avia tota sa gramuenha e insolença. Fadigati avia pas ren a veire, n’ero segur. Per mi el se vergonhava. Se salutava pas, se decò el fenhia de ren me conóisser, devia èsser sustot pr’aquò.

A diferença de l’avocat Lavezzoli, que se trobava a la mar dai premiers d’avost, e donc era al corrent coma lhi autri de l’escandal (dessot la tenda, totun, mentre que la frema tenia càtedra, fasia ren que léser Antonio Adverse, ni jamai l’auvero dir una paraula), mon paire capitet a Riccione ren que lo 25 matin, un sande: encara pus tard dal preventivat, e clarament a l’escur de tot. Arribet en tren tot d’un crep. Ren trobant degun a maison, nimanc la cusiniera, abo aquò calet sus la plaja.

S’aviset esquasi súbit de Fadigati. Derant que ma maire o lhi Lavezzoli polguesson lo retenir, anet alègre vèrs el.

Fadigati ressautet, se viret. Mon paire lhi avia já tendut la man, e el istava encara cerchant de se tirar sus da la chaise longue.

Sus la fin lhi arribet. Puei, per cinc minutas almenc, lhi veiérem charrar en pè dessot l’ombrelon, en nos virant las espatlas.

Beicavon tuchi dui l’immòbila lama de la mar, suélia, palliament luminosa, sensa una crespadura. E mon paire, que da l’entiera persona exprimia lo bonaür per aver “sarrat botiga” (parelh disia quora da Riccione volia se referir a totas las causas pas agradablas laissas en vila: afars, maison vueida, chalor estiva, estantós dinars da Roveraro, mosticas, etc.), indicava a Fadigati abo lo braç levat las centenas de pedalò, espanteats pro enlai da la riba, e mai que luenhas, a pena visiblas a orizont e esquasi suspenduas a metz aire, las velas color rulh de las barcas da pèscha.

D’en darrier veneron vèrs nòstra tenda, Fadigati en se fasent precéder da mon paire de a pauc près un mètre e abo lo morre d’una estranja expression, entre emploranta, desgustaa e colpabla.

Serè istat onze oras, Deliliers era pas encara apareissut. Dal temp que m’auçavo per lhi anar encòntra, notero que lo doctor lançava vèrs la linha des cabanas, d’ente da un moment a l’autre esperava, o temia, de veire esponchar l’amís, un’ulhaa fugaça plena d’inquietuda.

Lavézzoli