|
Zablin es já sagrinaa perqué las vacanças son esquasi finias, chal repilhar l’escòla e, aqueste an, ilhe chambiarè la magistra. Encuei es anaa a ne'n parlar abo nòna que l’a escotaa e après lhi a dich: “Se vòs te còntio de l’escòla ai miei temps!”
Zablin: “Bò, nòna, còntie-me!”
Nòna: “Era una gròssa chambra abo un bèl poale e chascun de nosautri, totas las matinaas, portava un tòc de bòsc. Quora al intrava lo magistre érem já tuchi prèsts ambe la tasca dubèrta, l'escartari, la pluma abo lo plumin, l’inquiòstre, lo papier absorbent, lo tablèl ben net e lo libre a la pàgina per la leiçon dal jorn. Al nos mostrava a lèser, escriure, comptar, un pauc d’estòria e de geografia. Al era sevèr, nos donava decò la baqueta si dets! Al pretendia ben, nos donava d’exercicis de bèla escrichura, sabes abo totas aquelas chambetas, virguletas, cerclets. E nosautri avíem pas la goma per cancelar! Nòstras colors eron totas de bòsc e las fasíem durar un pauc, sabesses-tu!”
Zablin: “Aüra nosautri avem de tot dins nòstra tasca: lo diari, las colors a àlcol, la pluma esferogràfica, de gomas, lo blanquet, las plumas rossas, nieras, vèrdas, un baron de libres, lo compàs, l'escaira, e sobretot degun magistre a pus la baqueta; l’es pròpi diferent!”.
|
