Tuchi lhi Deneals d’aquilhi ans, darreire al canton de la vila de mar, d’aüra enlai eron talament pariers, sensa sòns gavat lo luenh chuchotear de las vòutz que de bòts sento just derant d’endurmir-me, que arrubo jamai a navisar-me se charamalhet per sies jorns e sies nuechs quora aviu dotze ans o per dotze jorns e dotze nuechs quora n’aviu sies.

Tuchi lhi Deneals se desvertolhon vèrs las doas lengas de mar, coma na luna freida e impetuosa que se campa de tèsta dal cèl que era nòstra via; e se fèrmon sal fil de las ondas bordaas de glaç que jalon lhi pès, e mi enfonso las mans dins la neu e ne’n tiro fòra çò que arrubo a trobar. Enfilo la man ental grumeicèl de fèstas blanc lana da la vòutz de clòca sal bòrd dal mar que entona de chants de Deneal, e sauton fòra la senhora Prothero e lhi pompiers.

Era l’après-metzjorn de la velha e me trobavo ental jardin de la senhora Prothero, a aténder lhi chats abo son filh Jim. Charamalhava. Charamalhava sempre, a Deneal. Desembre, dins mi recòrds, es blanc coma la Lapònia, mas sensa rennas. Mas lhi avia lhi chats. Nosautri, enfreidolits e despietós, abo las mans envertolhaas dins de chaucetas, atendíem de pilhar lhi chats a balas de neu. Lèsts e sinuós coma de jaguars e abo lors òrres barbís, en escupent e en soflant sarion escapats e esguilhats dessobre lhi murs blancs dins las corts darreire, e lhi chaçaors da lhi uelhs de linç, Jim e mi, braconiers en chapèl e pelissa e mocassins dins la baia de Hudson, en passant arramba a Mumbles Road, auríem tirat nòstras balas de neu micidialas en mirant al vèrd di lors uelhs.

Lhi chats savis se fasion jamai veire. Instàvem parelh immòbils, coma de chequins àrtics da lhi pè esquimés ental silenci envousant de las neus etèrnas – etèrnas almenc dal mèrcre de derant – que sentérem nianca lo premier bralh de la senhora Prothero que venia da son igloo al fons dal jardin. Òh, se lo sentérem, per nosautri sonet coma un luenh bram d’esfida da nòstre nemís e preda, lo chat polar dal vesin. Mas fito la vòutz devenet pus fòrta. «Al fuec!» criet la senhora Prothero en picant sal gong per la cina. 

Parelh nosautri, abo lhi braç charjats de balas de neu, atraversérem lo jardin en corrent vèrs la casa; e da la sala da minjar salhia da bòn la tuba e lo gong ressonava e la senhora Prothero anonciava la rovina coma un banditor a Pompei. Era fins mielh de tuchi lhi chats dal Galles en fila, fèrms, sal muret. Nos fiondérem dins casa, charjats de balas de neu, e nos fermérem derant l’uis dubèrt de l’estància immerjua dins la tuba.

Lhi avia decisament quarquaren que brusava; benlèu era lo senhor Prothero, que après merenda avia la costuma de durmilhar aquí abo un jornal pausat sal morre. Mas era en pè al metz de l’estància e disia: «Pròpi un bèl Deneal» en foetant la tuba abo na pantofla.

«Sòna lhi pompiers» bralhet la senhora Prothero mentre picava sal gong. «Lhi sarèn pas» diset lo senhor Prothero, «es Deneal!».

Lo fuec se veïa pas, se veïon masque de nèblas de tuba e lo senhor Prothero en pè ental metz a agitar la pantofla coma se istesse dirigent n’orquèstra.

«Fasetz quarquaren» diset.

E nosautri lancérem totas nòstras balas de neu dins la tuba – penso en mancant lo senhor Prothero – e en corrent salhérem de casa vèrs la cabina telefònica.

«Sonem decò la policia» diset Jim.

«E l’ambulança».

«E decò Ernie Jenkins, que lhi plason lhi incendis».

Mas sonérem masque lhi pompiers, e fito lo camion di pompiers arrubet e tres òmes auts abo l’elmet porteron dins casa n’idrant e lo senhor Prothero salhet just en temp derant que lo duerbesson. Na velha de Deneal pus tapatjosa d’aquela era difícila da imaginar. E quora lhi vígils dal fuec tuperon la pompa e resteron aquí dins l’estància banhaa e fumosa la danda de Jim, la senhorina Prothero, calet da las eschalas e lhi observet. Jim e mi atendérem, tranquils, de sentir çò que auria dich. Disia sempre la causa justa. Beiquet lhi tres pompiers auts abo lors elmets lusents, en pè entre la tuba e la cenre e las balas de neu que se fondion, e diset: «Voletz quarquaren da léser?»

D’ans e d’ans fa, quora ero un filh, quora ental Galles lhi avia lhi lops e d’aucèls dal color de las sotanas de flanèla rossa s’envolavon al delai de las colinas corbas coma d’arpas, quora chantàvem e se la godíem nuech e jorn dins de barmas que avion l’odor de las diamenjas après-metzjorn di úmids salòts bòns de las cassinas, e chaçàvem, armats de gaunhas da diàcon, lhi englés e lhi ors, derant de la màquina, derant de la roa, derant dal caval abo lo morre da duquessa, quora cavalcàvem a pel las colinas gòfas e urosas, charamalhava e charamalhava. Mas icí un jove filh ditz: «A charamalhat decò l’an passat. Ai fach un bachicho de neu e mon fraire l’a destruch a cauç e mi ai pilhat a cauç mon fraire e après avem minjat cina».

«Mas era ren l’estessa neu» diso mi. «Nòstra neu ren masque era sopataa aval dal cèl a sengelinaas de chaucina, s’auçava dal terren coma un scial e flotava e calava da lhi braç, da las mans e da lhi còrps di àrbols; la neu creissia de nuech sus lhi cubèrts de las casas coma la barba de Mosè, coatava lhi murs coma l’edra e se pausava sal postin que duerbia lo cancèl, dins na quieta engordia tempèsta blancha de bilhets de Deneal fachs a toquets».

«Lhi postins lhi eron decò enlora?»

«Abo d’uelhs pichòts e de nas ros ceriesa per l’aura, las chambas larjas e lhi pè jalats, lors pas cruission fins a lhi uis, e tabuissavon, engantats e valorós. Mas lhi filhets sention masque lo sòn di cloquins».

«Vòs dir que lo postin fasia tòc-tòc e lhi uis dindavon?»

«Vuelh dir que lhi cloquins que sention lhi filhets eron dins lor».

«Mi sento masque lhi tròns, mincatant, mas jamai de cloquins».

«Lhi avia decò las clòcas de la gleisa.»

«Darreire lhi filhets?»

«No, no, enti cloquiers niers ratavolòira e blanc neu, tirats da de vescos e de cicònhas. E sonavon lor novèla a la citaa bindaa, sus l’escuma glaçaa de las colinas de possiera e de jalat, sal mar crepitant. Semelhava que totas las gleisas esclopesson de jai dessot ma fenèstra; e sus la cleia lhi jalets marcavent chantavon per lo Deneal».

«Còntie-me encà di postin».

«Eron de postins normals, lor plasia chaminar e lor plasion lhi chans e lo Deneal de neu. Picavon a lhi uis abo las nons nissas…».

«La nòstra lo batent l’a nier…»

«E restavon en pè sal tapisset blanc abo l’escricha Welcome dins las pichòtas intradas emblancaas da la neu e soflavon e bofavon en fasent de fantasmets abo lo flat e en sauteant da un pè a l’autre coma de mineitas ansiosas de salhir».

«E puei lhi regals?».

«E puei lhi Regals, après las cistas de Deneal. E lo postin enfreidolit, abo naset ròsa a botonet, fermiseava aval al lòng de la calaa, aquel plateau da thè esguilhós que era la colina glaçaa e relusenta. Chaminava abo si escarpons estachats de neu coma n’òme sus las lastras d’un venditor de pès.

«Sopateava la borsa coma na gueba de gamèl congelaa, virava vertiginosament lo canton sus un pè e despareissia».

«Tornem a lhi regals!»

«Lhi avia de Regals útils, de sciarponas que t’englotion coma al temp de las carròças, e de manoflas fachas per de bràdips gigants; de sciarpas zebraa de na sostança coma de goma setosa que a fúria de tirar se polion eslonjar aval fins a las cueissieras; de berrets escocés abo lo floquet que t’embornhavon coma de cuerbateieras patchwork e de colbacs vestit da conilhets e de passamontanha per las víctimas de las tribú de las tèstas apichotias; da las dandas que endossavon sempre de lana sus la pèl lhi avia de canotieras grotoluas e barbisuas que te fasion demandar coma foguesse possible que las dandas auguesson encà un pauc de pèl a còl; un bòt recebero la museta cuerbanas al croquet da na danda que, en darmatge, sinhòla pus entre nosautri. E de libres sensa figuras ente las mineitas, per tant que possaas entre virgoletas a ren far-lo, après lhi anavon a patinar sus l’estanh dal païsan Giles e neavon; e de libres que me contiavon tot de las guèspas, gavat lo perqué».

«Passa a lhi regals inútils!».

«De saquets d’omenets de gelatina umidets de tuchi lhi colors e na bandiera plegaa e un nas fint e un chapèl da tramvier e na maquineta per pertusar lhi bilhets que fasia sonar un cloquin; jamai na flonda; un bòt, per n’esbalh que degun saubet esplegar, na pichòta àpia; e un paperòt de cellulòid que se l’esnhacaves fasia un sòn pas dal tot da paperòt, un brul-miaulum que masque un chat ambiciós que volesse devenir na vacha auria porgut far; e un libre da colorar ente poliu donar a l’èrba, a lhi àrbols, al mar e a las bèstias qual se sie color m’agradesse e encà encui las feas de n’esblucant azur cèl broton un champ ros dessot d’aucèls vèrd pòis dal bèc arcancièl. De caramèlas duras, de caramèlas còtias, de fudge e d’argalícias, de crocantins, de mentas, de mentinas, de marzapan e de caramèl galés per lhi galés. E de tropas de soldatets de tòla esberlusents que, se polion ren combàter, polion sempre córrer. E Juec de las Familhas e Òcas Contentas. E Passatemps Facils per Pichòts Engenhiers, complets d’instruccions. Òh, benlèu fàcils per Leonardo! E un sublet per far ular lhi chans per desvelhar lo vielh vesin de casa e far-lhi picar abo lo baston còntra lo mur fins a far ressautar lo quadre dal mur. E un paquet de cigarretas: ne butaves una en gola e istaves d’oras fèrm de bada al canton de la via a aténder que na vielha senhora te criesse perqué fumaves e tu, abo un recanh, te la minjaves. E puei disnar dessot lhi balonets».

«Lhi avia de Barbas coma en cò nòstre?»

«Lhi a sempre de Barbas a Deneal. Sempre lhi estés. E lhi matins de Deneal, abo un sublet destorbachans e las cigarretas de sucre, perlustravo la citeta coataa de neu en cèrcha de nòvas da nòstre pichòt mond e trobavo sempre n’aucèl mòrt da pè a l’ufici postal emblancat o da pè a las esvelòiras abandonaas; de bòts un pitrerós, tengut en vita da sa darriera flamèla. D’òmes e de frema que avançavon fòra de la chapèla, abo de nas da òste e de jautas lustraas da l’aura, tuchi albins, cuelhion lors plumas baloteantas rígidas e nieras per defénder-se da la neu irreligiosa. Lo visc pendia da las estafas dal gas dins tuchi lhi salòts bòns; lhi avia de sherry e de notz e de biras en botelha e de paquets de Deneal arramba a lhi culhiers da dòuç; e lhi chats empellissats tenion lhi fuecs; e lo fuec de bòsc ben empilat esclopeteava, prompt per las chastanhas e lhi fèrres per lo vin brulé. Pauqui omenàs istavon setats enti salòts bòns, sensa colets, esquasi segurament de Barbas, a provar lors nòvas cigalas, en tenent-las judiciosament a distança de braç, en portant-las a la gola, en tussent e relunhant-las coma en s’atendent que esclopesson; e pauquas dandas pichotetas, ren vorguas en cusina, e da degun cant, a dir lo ver, istavon setaas pròpi sal bòrd de la carea, fràgilas e drechas, crentosas de rómper-se coma de taças e de tondinets esblavits».

Eron gaire a aventurar-se per las vias abo de barons de neu aquilhi matins: mas mancava jamai un vielh senhor rosset abo la bombeta e de gants jauns, que, ent aquel períod de l’an, entre lhi esbrinchs de neu, fasia sa promenada de la salute fins al champ da bòchas emblancat e retorn, coma l’auria facha abo lo bèl e marrit temp lo Jorn de Deneal o lo Jorn dal Judici; mincatant lhi avia dui jovenets en salute, abo lors gròssas pipas tubantas, sensa capòts e abo doas sciarpas a l’aura, que se rabelavon sensa parlar fins al mar desolat per far-se venir fam o far-se passar la choca, vai sauber, per chaminar entre las ondas fins que restava pas ren de lor gavat doas nuvoletas de tuba ariçaa de lors intupiblas pipas de bruga. Alora corriu a casa; lo profum de banha de las cinas di autri, l’odor de polalha, de brandy, de pudding e emplum de frucha s’enfilava dins mas nàrrias, e da na vieta laterala blocaa da la neu esponchava un filh jove escupit a mi, na cigarreta da la poncha ròsa e lo violet de n’uelh nier, boriós coma un chifolòt, en recanhant da solet.

L’odiero masque a veire-lo e a sentir-lo, e m’istavo portant lo sublet chaçachans a las labras per soflar-lo via dal Deneal quora d’un crep nele, en me fasent un clin d’uelh violet, portet son sublet a sas labras e faset un suble parelh quilant, agut e fòrt que de morres de labriers, abo las jautas enflas coma d’anhas, s’esnhaqueron còntra las fenèstras decoraas d’argent al lòng de tota la via que ressonava de blanc. Per cina lhi avia lo taquin e lo pudding a la flama, e après cina lhi Barbas se setavon derant la chemineia, relamavon tuchi lhi botons, apojavon lors gròssas mans umas sus las cheinetas de lors mostras, gemion un pauc e après durmion. Las maires, las dandas e las sòrres corrion anant e arreire abo las sopieras en man. La Danda Bessie, já esbuïa, dui bòts, da un jarriet mecànic, plorineava da pè a la credença e bevia n’estís de vin de sambuc. Lo chan gomitava. La Danda Dosie devia pilhar tres aspirinas, mas la Danda Hannah, amanta dal pòrt, se plaçava al metz de la cort ennevaa en chantant coma un tord pitrassut. Mi gonflavo de balonets per veire qué tant arrubavo a far-lhi grands; e après, quora esclopavon, coma capitava sempre, lhi Barbas fasion un saut e ramonhavon. Dins l’après-merenda suculent e pesant, mentre lhi Barbas alenavon coma de delfins e la neu calava, me setavo entre lhi festons e las lantèrnas cinesas a minjotear de dàcters en temptant de reconstruïr un modelet de caravèla en seguent las Instruccions per Pichòts Engenhiers en produsent ensita çò que auria porgut èsser eschambiat per un tram de mar.

O salhiu abo mas botetas nòvas cruissentas, ental mond candi, amont per la colina vèrs lo mar, a sonar Jim Dan e Jack e a chaminar lents per de las vias immòbilas, en laissant de peaas fonzas sus lhi marchapè estremats.

«Escometo que pensarèn que son passats lhi ippopòtams».

«Tu çò que fasaries se veiesses n’ippopòtam que nos ven encòntra per la via?»

«Mi fasariu “bang!” e lo campariu da la brondana e lo fasariu ribatar aval per la colina e puei lhi fasariu lo gatilh dessot l’aurelha e nele sopataria la coa».

«E se ne’n veiesses dui?»

D’ippopòtams mascles da lhi flancs de fèrre en bramant ferralhavon e picavon dins la neu que atraversava lo cèl vèrs nosautri mentre passàvem derant a la casa dal senhor Daniel.

«Butem na bala de neu dins la caisseta de la pòsta dal senhor Daniel!».

«Escrivem de causas de la neu!».

«Escrivem gròs dins son jardin: “Lo senhor Daniel semelha un spaniel”!»

O chaminàvem sus la riba blancha. «Mas lhi pès veon que charamalha?».

Lo firmament silenciós e tot na núvola se meirava sal mar. aüra érem de viatjaires embornhats da la neu perduts ent las colinas dal nòrd, e de gròs chans dal doble menton abo lo sibròt d’entorn lo còl nos rejonhion a pas lent e desgropat, en japant «Excelsior!». Tornàvem a casa per las pauras vias ente quarque filhet da solet traficava abo lhi dets ros patanuts dins la neu atraversaa da las roas e nos sublava après, las vòutz s’afeblion al passatge mentre nos rabelàvem a la poaa, al metz di crits di aucèls sal mòle e lo suble de las naus fòra dal torbilhonament de la baia. E puei a l’ora dal thè lhi Barbas, rassegurats, eron alègres; e la torta glassaa tronejava al metz de la taula coma na tomba de marm. Danda Hannah corregia son thè abo de rhum, perqué capitava masque un bòt a l’an.

E aüra tira fòra las estòrias que contiàvem derant al fuec mentre lo lume a gas s’agitava en bruient coma un plonjaor. De fantasmas uglavon coma de dugos dins las lònjas nuechs ente encalavo ren beicar-me a las espalas; de bèstias s’apostavon ental desbarràs dessot las eschalas ente lo comptator dal gas tiqueteava. E me naviso que un bòt anérem en vir a chantar de chançons de Deneal, quora lhi avia nianca un fil de luna a esclarzir las vias volantas. Al fons de na via lònja lhi avia na quintana que menava a un casei e aquela nuech, en nos entrambeant, remontérem l’escur d’aquela quintana, espaventats, chascun abo na peira en man que un sa jamai, e tuchi tròp coratjós per durbir la gola. L’aura al metz lhi àrbols fasia de bruis d’òmes vielhs e desplasents, benlèu da lhi pè palmats, que tranflavon dins las barmas. Arrubérem al gròs profil nier dal casei. 

«Çò quel lhi chantem? Hark the Herald?»

«No» diset Jack, «Good King Wenceclas. Còmpto fins a tres». Un, dui, tres e taquérem a chantar abo nòstras vòutz autas e aparentement luenhas dins l’escur feltrat da la neu a l’entorn de la casa ente istava de gent que conoissíem pas. Érem tuchi aquí da pè a l’uis escur.

Good King Wenceclas looked out, On the Feast of Stephen...

E après na vouseta eissucha, la vòutz de qui parla ren da un baron de temp, s’uniet en còr a las nòstras: na vouseta secha de gruelha d’uo da l’autre cant de l’uis; na vouseta eissucha a travèrs lo pertús de la clavaüra. E quora quitérem de córrer érem arrubats fòra d’en cò nòstre; lo salòt era bèl, lhi balonets flotavon dessot lo gas que rebulhia coma na bolhòta; tot anava torna ben e la lutz resplendia sus la citeta.

«Benlèu era un fantasma» diset Jim.

«Benlèu eron de troll» diset Dann, que lesia sempre.

«Intrem a veire se es avançaa de gelatina» diset Jack. E parelh intrérem.

La nuech de Deneal lhi avia sempre de música. Un barba sonava lo violon, un cosin chantava Cherry Ripe e n’autre Drake’s Drum. Dins la caseta fasia chaud. La danda Hannah, que era passaa al vin de pastinaca, chantava na chançon de còrs sanhants e de mòrt e après n’autra ente disia que son còr era un ni d’aucèl, e tuchi riïon: après anavo a liech. En beicant fòra de la fenèstra de mon estància, al clar de la luna e de la neu immensa color tuba, veïu lhi lumes de las fenèstras de totas las autras casas sus nòstra colina e sentiu la música auçar-se da elas dins la nuech que calava lònja e decisa. Baissavo lo gas e me fichavo ental liech. Disiu quarque paraula a l’escur vesin e sant e m’endurmiu.