VIII

Lhi avia na pichòta faissa de prat vèrd, abo de flors de tuchi lhi color a si bòrds. Era un pichòt prat ben tengut, perquè lo solelh fasia de son mielh per brusar l’èrba e far flapir las flors. Al delai d’aquel jardin deliciós, al delai d’un baron de casas, s’estendia lo mar bloiet, que brilhava al solelh, e na vela blancha navigava. L’estància donava sal jardin, dominava las casas e las ponchas  de lhi àrbols e da sas fenèstras, lo matin bon’ora e al començament dal sera, lo mar era bèl da beicar. Durant lo jorn sas aigas devenion duras e relusentas; mas lhi avia sempre na vela, bèla a metzjorn. Lo solelh tramontava ental mar, en formant un viòl ros esberlusent; lhi avia pas de calabrun. L’estèla dal sera pendia bassa sus l’orizont, e despareissia. Lo faucet de la luna just naissua capturava lo sera, mas après decó nilhi despareissia ental mar inquiet e las ténebras calavon sus las aigas.

Parlet a lòng de Diu, de sas preguieras dal matin e dal sera, de si dejuns, de si vots, de si desidèris ardents. S’exprimia abo claressa e precision, esitava pas a ciérner la paraula adapta; sa ment era ben adestraa, perqué sa profession lo demandava. Era n’òme esvicho, da lhi uelhs lusents, ben que lhi auguesse na cèrta rigidessa dins sa maniera de far. L’obstinacion ental perseguir si objectius e na mancança de ductilitat apareission da coma tenia lo còrp. Clarament era possat da n’extraordinaria força de volontat e ben que soriesse facilment sa volontat era sempre atenta, istava sempre a l’èrta, era predominanta. Sa vita quotidiana era un model de regolaritat e quitava sas abitudas estabilias masque per força de volontat. Sensa volontat, disia, polia ren exíster de vertut; la volontat era essenciala per abàter lo mal. La batalha entre lo ben e lo mal era contínua, e masque la volontat polia téner pasi lo mal. Pasmenc avia decó un cant gentil, perquè amava admirar lo prat e las flors jaiosas, e soriïa; ma permetia jamai a sa ment de vagar al delai dal quadre fixat da la volontat e da son accion. Ben que evitesse abo atencion de paraulas aigras, de ràbia o d’escats d’impaciença, sa volontat lo rendia violent en maniera estrana. Se la belessa s’acordava al quadre de si prepaus, alora l’acceptava; mas esponchava sempre la paor de la sensualitat, que lo roseava e s’esforçava de conténer. Era sabent e civil, e sa volontat l’acompanhava coma son ombra.

La sinceritat pòl jamai èsser simpla; la semplicitat es lo terren de coltivacion de la volontat, e la volontat pòl ren descuérber las manieras dal mi. La conoissença de sé es ren lo produch de la volontat, mas nais a travèrs la consciença de las respòstas moment per moment a lhi estímols de la vita. La volontat exclud aquestas repòstas, o reaccions, espontàneas, que da soletas revelon l’estructura dal mi. La volontat es l’essença mesma dal desidèri, e per la comprension dal desidèri la volontat deven n’obstacle. La volontat dins qual se sie forma, tant de la ment superiora coma di desidèris enraïsats profondement, pòl jamai èsser passiva; e es masque dins la passivitat, ental silenci atent, que la veritat pòl èsser. Lo conflict aven sempre entre de desidèris, a qual se sie livèl se tròben. Lo renforçar-se d’un desidèri en oposicion a lhi autri fai ren que generar na resistença interiora, e aquela resistença es la volontat. La comprension pòl jamai venir a travèrs la resistença. Çò que impòrta es capir lo desidèri, ren anientar un desidèri abo l’autre.

L’envea de rejónher, d’obtenir es la basa de la sinceritat; e aqueste estímol, superficial o profond, agís en conformitat, que es lo començament de la paor. La paor límita la conoissença de sé a l’experimentat, pr’aquò lhi a deguna possibilitat de sobrar l’experimentat. Parelh limitaa, la conoissença de sé coltiva masque na consciença de sé pus ampla e profonda, en se pausant lo “mi” sempre a de livèls e de períods diferents: e parelh lo conflict e lo dolor contínuon. Polem desmentiar-nos o pèrder-nos dins quarque activitat, en coltivant un jardin o un’ideologia, en fomentant dins tot un pòple na vuelha de guèrra rabiosa; mas siem aüra lo país, aüra l’idea, aüra l’activitat, aüra lo diu. Pus es granda l’identificacion, pus nòstre conflict, nòstre dolor son estremats, d’aquí la lòta contínua per identificar-nos abo quarquaren. Aqueste desidèri d’unificar-nos abo n’objèct ciernut pòrta al conflict de la sinceritat, çò que nega a l’extrèm la semplicitat. Poletz coatar-vos la tèsta de cenre, portar un perizòma, vagabondar coma un mendicant; mas aquò es ren de semplicitat. 

La semplicitat e la sinceritat pòlon jamai anar ensema. Qui s’identífica abo quarquaren, impòrta pas a qual livèl, pòl èsser sincèr, mas ren simple. La volontat d’èsser es l’antítesi mesma de la semplicitat. La semplicitat nais abo la libertat da l’impuls aquisitiu de l’envea de rejónher. Rejónher es identificacion, e l’identificacion es volontat. La semplicitat es la consciença atenta e passiva ente l’experimentator registra ren l’experiença. L’anàlisi dal mi s’opausa a la consciença negativa; dins l’anàlisi lhi a sempre un motiu – èsser libres, comprene, ganhar – e aqueste desidèri fai ren que accentuar la consciença de sé. Parierament, las conclusions introspectivas fèrmon la conoissença de sé mesmes.