Lo sultan de Zanzibar, un baron regalhat de nòstra venguàa, al nos avia entitats a sa taula e al avia esmonut al dotor una barca desmontabla que ilh dovia servir-nos per atraversar rius e laus.

D'apres al nos avia donat dequò un'escòrta faita da dotze negres, de tabac da nas e autres regals, que un l'era quinze parelhs de chauciers de tela abó la sòla del còrda.

Abó 'i òmes que aviam menat da l'Europa aura eraiam una vintena de blhancs.

Un per un nos sem charjat de sobre las espalas un tòc de barca desmontabla, e abó alegria nos sem butat en chamin per Bagamoyo.

Entremanter la dissenteria ilh faisia de vuèds dins nòstra pichòta brigada. Enquora un entre nos al restava de sos la draira, nosautres 'i chavaiam lo tabac e lo tòc de barca.

Dermatge que un baron de tòcs ilhs s'eron perduts e enquora aviam cercat de remontarla aviam veiut que i ne mancava una bòna meitat.

Totun la barca ilh dovia res esre completa nemenc enquora lo sultan al nos l'avia donàa; lo sultan de Zanzibar al es famòs coma grand colhonaire relòng tota la còsta orientala. Sem apres arubats al moment melhor a Irantuni, pichòt renh entre Bagamoyo e Mpuapa (8° de latituda sud).

Lo rei de Irantuni al avia demorat lòng temp a Paris, d'ent ont al avia reportat dotze lanças da lampejaire que al avia usar per armar sa guardia reala, e al avia dequò reportat una bòna quantitat de aquelhi paisatges piturats de gris que servon ai fotògrafs per far 'i esfonds. D'aiçò d'aici al n'avia bordt tuits 'i vials e las plhaças publicas.

Tuit 'i vengres l'administracion dal jardin d'aclimatacion de Paris ilh fai menar 'i rei negres dins una bastia especiala dal quartier de la Borsa, que fin finala saria una casa d'apontament; lo rei de Irantuna que al era res ben enformat d'aiçò al creia d'anar a veire una cort europenca, o qualcas ambassada sontosa.

D'apres aquesta esperiença totas las femnas de sa cort las avion las vestas coloràas e uvertas denant.

Veiut que 'i abitants de Irantuni ilhs s'eron res antropòfags chalia meirar-se mai vers lo de dins dal pais, per poler far nòstra òbra de civilisisacion.

Vers 'i primers jorns de junh sem arubats a Cacòma: mai 'i abitants de Cacòma ilhs s'eron da gaire revirats al vegetarianisme.

A Cauele, lo rei dal pais, que i aviam demandat se i agradava la charn umana, al nos avia respondut:

-Dipasà tumférotè! -que la vòl dir: - Per plhaser, anetz res anant de sobre en aquest argoment que me fa venir de creps al còr!-

Fin finala sem apres arubats ent aquela granda terra que la i a entre i laus Tanganica e Vitòria-Nianza; ruàas e pais abitats i n'avia tor menc.

Eraiam anats en lai per una cinquantena de milhas sença trobar ama viva. La ròba da manjar dal grop ilh baissava jorn apres jorn. Per nòstre astre l'aiga ilh mancava res.

Mas neguna plhanta que ilh se poguesse manjar ilh creissia res dins la pràa, bestias da chassar 'i n'avia res dal tot.

Lo 18 de lulh, a fa sera, la faisia trentasies oras que aviam pur res manjat. Lo dotor al avia agut achampat tuits 'i blhancs e abó solenitat al avia butat 'i nòms d'i negres dins un chapel.

Lo primer nòm que al era neissit l'era aquel de una velha guida que ilh donava un baron de servicis a l'espedicion. Per aiçò e per respet a sa velheça e a sa charn dura, aviam saiat un' autra vira la sòrt.

Finalment lo destin al avia cernut un negre jove que al se sonava Cono. Lo dotor, bòn cusiner, al avia agut l' encharge de cusinar-lo.

Tuits nos-autres, d'apres aver nen manjat un baron n'aviam demandat encara. N'avarem agut pro' per trei viras de mai. Entremanter 'i luècs ilhs començaven a devenir plhien de sarvagina. Mas la chaça ilh era difesila,  e apres l' es res segur manjar d'as bestias que las se conoisson res.

Lo 20 de lulh, tor a la sera, aviam entemenat nòstre second negre. Aprea, en chavent solament la velha guida, aviam manjat tota l' escòrta. Per nòstre astre eraiam arubats dins de nòvas rejons e com'aquò aviam trobat d'autres negres.

Chal dir que abo' aquesta abituda faisaiam oror a las poplacions localas. A Quibança un velh rasaire de testa al era vengut a far-nos una lònga predica, disent-nos que ent lo secle detznòu aquò que nos faisaiam l'era ontòs.

A la fin, apres qualcas semanas, eraiam arubats a Musumba, dins l' estat endependent dal Còngò.

Pas jamai una espedicion ilh era arubàa a la fin en condicions tant bònas coma la nòstra. Eraiam tuits gras coma de puèrcs e abo' un morre ben flhorit. Aviam sença dubi trobat lo manjar just per soportar lo clima ben dur de l'Africa. Al nòstre retorn en Europa, la gent ilh nos atendia e ilh nos recebia abo' grandas onors, e lo dotor Pionnier fin da sa prima conferencia al avia fait justicia de aquela idea dròlla que i a pus res de manjaire de charn umana dins lo continent african.