D'abril, se la piasso de Barseluneto,

a la fiero del gran sande de Rameu

l'avio de sent meinà d'afitar per tut l'istà.

I menaven a scabot da la Val Mairo,

lu fardel d'en chilu ent'en sachet, de grulas ente i pè.

De nüecc, ent'la neu, ent'es carsieres,

tüci chiet, ghecì mort e mes gialà,

i muntaven pian pian lu col Sutrun,

ma lu col ero sempre ilamun...

e i pè sagnaven s'es peires taientes.

Ent'en desert de roces biances e nieres

la lüno dal ciel lur fasio chiar,

forsi i avio pietà.

Ma bunuro, se la piasso dal marcià

i fiet eren tüci desgurdì,

e i pi giuve avien mac set an...

la robo da vende deu far belo fegüro!

E i paire d'achel temp

sabìen a marciandar...

Afita-lu a trento franc, lu miu enfant,

al escòuto, al travaio nüec e giurn;

duna-ie en  murseu de pan e se n'avè pa, de ressiüro!

Parei i me cuntaven, dei biei temp passà,

i paure viei d'en bot;

e' scasi i piuraven, perchè lur u-avien pruvà.

Sempre i fenien parei:

«Ch'avè da lamenta-se, ch'avè da regretar?

I vus an pa menà, ciapüi lu col de Sutrun,

a la fiero de Barseluneto.

Vus garde Nussignur! ».