occitan

1ª part

Qué begut! No. Just tres bichèls de vin.

Benlèu lo vin l’atissava mai que de costuma, per l’esperit dins lo qual era depuei la matinaa, e bèla per çò que avia en ment de far, ben que ne’n foguesse pas encara segur.

Já da un baron de temp avia un cèrt pensier secret, coma a l’agach e prèst a escatar fòra al moment bòn.

Lo tenia estremat, esquasi a la dessabua de tuchi si devers que istavon coma de ponchuas sentinèlas a garda dal reclusòri de sa consciença. Da a pauc près vint ans, el lhi era empreisonat, a escomptar un delict que, en fons, avia pas portat de mal se ren a el.

Mas sí! Qui avia maçat el enfin, se ren el mesme? Qui estrangolat, se ren sa vita?

E, per jonta, la preison. Despuei vint ans. Lhi s’era embarrat, da solet; se lhi era plantats a garda da solet, abo la baioneta en cana, tuchi aquilhi penós devers, parelh que, ren masque lhi laissesson pas jamai entreveire un probable luenh meian d’en sortir, mas lo laissesson pus nimanc respirar.

Qualqua bèla filha lhi avia soriüt per la via? 

All’erta, sentinellàaa!

All’erta, stòòò!

Qualque amís lhi avia propausat d’escapar via abo el en Amèrica?

All’erta, sentinellàaa!

All’erta, stòòò!

E qui era pus el, aüra? Vaicí: un que fasia estrilh, propriament estrilh, a se mesme, se se comparava an aquò que auria polgut e degut èsser.

Un grand pintre! Sí senhors: pas d’aquilhi que pintron per pintrar… d’àrbols e de maisons… de montanhas e de marinas… de rius e de jardins e de fremas nuas. D’ideas volia pintrar el; d’ideas vivas, dins de vius còrps d’images. Coma lhi grands!

Begut… eh, n’esticeta bò, avia begut. Mas totun, parlava ben. 

– Nardino, parles ben.

Nardino. Sa frema lo sonava coma aquò, Nardino. Per Diu, chalia de coratge! Un nom coma lo siu: Bernardo Morasco, vengut dins la gola de sa frema Nardino.

Mas, paura frema, parelh lo capia ilhe… ino, ino... ino, ino

E Bernardo Morasco, en passant lo pònt, da Ripetta al Lungotevere dei Mellini, se rechauchet abo una manaa lo chapelàs sus lhi espés pels riçolins já griseats e plantet lhi uelhs barrats jaiós parlants en faça a una paura senhora vielheta que lhi passava da cant seguia da un barboncin nier, lacrimós, que resia un paquet dins la gola. La senhora ressautet da l’espavent e al barboncin cheiet lo paquet da la gola.

Lo Morasco restet un moment mortifiat e perplèx. Benlèu avia dich qualquaren an aquela frema? Òh Diu! Avia pas agut la mínima intencion de l’ofénder. Parlava abo el; de sa frema, parlava… – paura frema decò ilhe!

Se sagalhet. Mas que paura frema, aüra! Sa frema era richa, si quatre filhets eron rics, aüra. Son paire messier finalament era crepat. E parelh, après vint ans de preison, el avia finit d’escomptar la pena.

Vint ans derant, quora n’avia vint-e-cinc, avia rapit la filha a un usurier. Paureta, que pietat! Tímida tímida, pàllia pàllia e abo l’espatla drecha un estiç pus auta que l’autra. Mas el devia pensar a l’Art; pas a las fremas. Las fremas, el, las avia pas jamai polguas sufrir. Per çò que polia aver besonh da una frema, aquela paureta, bèla aquela paureta bastava. Mincatant, abo lhi uelhs sarrats, ailai e adiu.

La dòt, que l’atendia, totun era pas vengua. Aquel usurier dal paire messier, après lo rapiment, s’era pas donat per vinçut; e tuchi alora s’eron atenduts da el que, falit lo colp, abandonesse aquela malaürosa a l’ira dal paire e al «desonor!». Bofons! Coma dins un libret d’òpera. El? Vaquí, ensita, coma s’era reduch el, per ren donar aquesta satisfaccion a la gent e an aquel infam usurier!

Ren masque avia pas jamai agut una paraula aigra per aquela paureta, mas per ren far mancar lo pan derant  a ilhe, puei ai quatre filhets que lhi eron naissuts – via, sumis! via, art! via, tot!

Ailai, tordi, per tuchi lhi negociants de quadrets de genre: de cavaliers plumats e vestits de sea que se baton a duel dins la cròta, de cardinals parats a la perfeccion que juon a escacs dins un clòstre; de mendietas de la Ciociara que fan l’amor en Piazza di Spagna; de vachiers a caval darreire una clea; de templets de Vesta abo de tramonts al ros d’uou; de roïnas d’aqüedòcts en sausa de tomàtica; puei, tuchi lhi pejors fachs de cronica per las pàginas a colors di jornals illustrats: de tòrs en fuga e d’acrasaments de cloquiers, de gardas de finança e de contrabandiers en luta, de salvatatges eròics e de pugilats a la Chambra di deputats…

Lhi escupion sus, aüra, la frema e lhi filhs, an aquestas sias bèlas fatigas, da las qualas lor era arribat un pan tan escarç! Lhi tochava bèla aiçò, per jonta: la pietat derisòria d’aquilhi per lhi quals s’era sacrificat, martoriat, esderenat. Venguts rics, que respèct pus, que consideracion polion aver per un que s’era deschaumat a montar d’obscèns babachos e de caricaturas per laissar-lhi tant d’ans esquasi mòrts de fam?

Ah, mas, per Diu, volia aver l’orguelh d’escupir decò el aüra, a son torn, sus aquela richessa, e de  provar-ne’n estrilh; aüra que polia pas pus lhi servir per actuar aquel sumi que un temp lhi l’avia fach desirar. Era ric decò el, aüra, ric dins d’anma e de sumis! 

Qu’esbèrfi, l’ereditat dal paire messier, tuchi aquilhi sòuds aüra que lo sentiment de la vita lhi s’era endurit dins aquela realitat ponhenta, miserabla, coma entun terren brossalhós, plen de cards espinós e de peiras ponchuas, nis de sèrps e de dugos! Sus aqueste terren, aüra, la plueia d’òr! Que consolacion! E qui lhi donava pus la fòrça d’eschancar tuchi aquilhi cards, de portar via totas aquelas peiras, d’esquichar la tèsta a totas aquelas sèrps, de donar la chaça a tuchi aquilhi dugos? Qui lhi donava pus la fòrça d’esclapar aquel terren e de lo trabalhar, per que lhi naissesson las flors sumiaas un temp? Ah, qualas flors pus, se n’avia perdut fins a mai lo sem! Ailai, lhi plumalhons d’aquilhi cards…

Desenant tot era finit per el.

Se’n era avisat ben, en vagant aquel matin; libre finalament, fòra da sa preison, perqué la frema e lhi filhets avion pus da manca d’el.

Era salhit d’la maison, abo lo fèrm propaus de pus jamai lhi tornar. Mas saubia pas encara çò que auria fach, ni ente seria anat a finir.

Vagava, vagava; era istat sal Gianicolo, e avia minjat entun òste ailamont… e begut, bò, begut… mai, mai de tres bichèls… la veritat! Era istat decò a Villa Borghese. Las, s’era jasut per divèrsas oras sus l’èrba d’un prat, e… bò, benlèu per lo vin… avia decò plorat, en se sentent perdut coma dins una luenchor infinia; e lhi era semelhat de s’enavisar de tantas causas, que benlèu per el eron pas jamai existuas.

La prima, l’ebrietat de la premiera tebior dal solelh sus la tenra èrba di prats, las premieras floretas tímidas e lo chant di aucèls. Quora es que, per el, avion chantat tan jaiosament lhi aucèls?

Que dolor, al metz d’aquel premier vèrd, tan viu e fresc d’enfància, se sentir lhi pels gris, la barba arètja. Se sauber vielh. Reconóisser que degun crit polia pas pus lhi desbordar de l’anma, que auguesse la jai d’aquilhi trils, d’aquel bresilhum: degun pensier pus, degun sentiment lhi nàisser dins la ment e lo còr, que auguesson la timiditat gentila d’aquelas premieras floretas, la freschessa d’aquela premiera èrba sus lhi prats; reconóisser que tota aquela delícia per las anmas jovas, se convertia per el entun’infinia angoissa de regret.

Passaa per sempre, sa sason.