invia mail   

Viola

Viola

di Jean Michel Effantin

Viola
italiano La più antica attestazione del termine viola per designare uno strumento di musica si trova nel [romans de Daurel e de Beto] scritto in occitano verso il 1200. La parola sembra provenire da una creazione ispirata dal suono dello strumento, a corde e ad arco. È stata ripresa in francese, italiano e spagnolo.

Nel romanzo [lo joglar] «musicista» Daurèl tenta di salvare la vita del figlio del duca Boves, che è stato assassinato dal traditore conte Gui durante una caccia al [singlar] «cinghiale». Lo fa passare per suo figlio. Quando Daurèl scappa con il piccolino, gli canta una poesia (un lais) d'amore, perche non gli piace (a lui non a sabor) sentirlo piangere (versi 1179-1180):
cant l'efas plora a lui non a sabor
«quando il bambino piange per lui non ha sapore»
e pren sa viola e fai un lais d'amor
«e prende la sua viola e fa una poesia cantata d'amore»
Gli anni corrono, e il bambino impara a [tocar viola], a [violar] « a suonare la viola », e a [trobar] «comporre come un trovatore» (versi 1419-1421):

Quant ac VII ans Beto sap gen violar
« Quando ha sette anni Beton sa ben suonare la viola »
e tocar citola e ricamen arpar
« E suonare la citara e riccamente suonare l'arpa »
e cansos dire, de se mezis trobar
« E canzoni dire, di se stesso "trovare" ».

La pronuncia tipica di viola è [vioulo], ma si trova localmente la realizzazione [vìoulo] come in Val Germanasca.

In occitano la distinzione tra l'antico strumento ad arco e lo strumento a ruota si è fatta utilizzando la variante vièla o altre creazioni, come sansonha. Oggi i due strumenti di tradizione popolare, parenti dell'antica viola, che sono ben conosciuti nelle Valli sono la viola, a ruota o «ghironda», e il violon « violino ».
occitan La pus anciana atestacion dal tèrme viola per designar un instrument de musica se tròba  dins lo [romans de Daurel e de Beto] escrich en occitan vèrs 1200.
    La paraula semelha provenir d'una creacion d'après lo sòn de l'instrument, a còrdas e archet. Ilh es estaa represa en francés, italian e espanhòl.

    Dins lo roman [lo joglar]  Daurèl tenta de salvar la vita dal filh dal duc Bòves qu'es estat assassinat per lo traditor comte Gui dal temp d'una chaça al [singlar]. Al lo fai passar per son fils. Quand Daurèl s'eschapa abo lo pechit enfant, al lhi chanta una poesia (un lais) d'amor, perque lhi agrada pas (a lui non a sabor) de l'auvir plorar (vèrs 1179-1180):

    cant l'efas plora a lui non a sabor
    e pren sa viola e fai un lais d'amor

    Lhi ans corron, e l'enfant apren a [tocar viola], a [violar] « a sonar la viola », e a [trobar] « compausar coma un trobador » (vèrs 1419-1421):

    Quant ac VII ans Beto sap gen violar
            Quand al a VII ans Beton sa ben violar
    e tocar citola e ricamen arpar
            E sonar la citara e richament sonar l'arpa
    e cansos dire, de se mezis trobar
            E chançons dire, d'el mesme trobar.

    La prononciacion tipica de viola es [vioulo], mas la se tròba localament la realizacion [vìoulo] coma en Val Sant Martin.

    En occitan la distincion entre l'ancian instrument a archet e l'instrument onte l'es una roa que fai vibrar las còrdas s'es facha en utilizant la varianta vièla  o d'autras creacions, coma sansonha, probablement derivat de sinfonia. Encuei lhi dui instruments de tradicion populària, parents de l'antica viola, que son ben conoissuts e praticats dins las Valadas son la viola, a roa, e lo violon.

    Per referéncia al sòn di bordons, las còrdas de la viola que partecipon pas a la melodia, quand qualqu'un comença un discors noiós o a se plànher la se ditz en Val Pò: " al taca mai la viola ".