Danda Talina
Ilh vien ju per lo viòl
Lo matin ben bonora,
En sopeteant, bo siu baston
Per la messa premiera;
Lo mochet florajat se la tèsta blancha,
Lo tricòt ricamat se la còta niera,
Mas vos conoisso encà Danda Talina,
Lo temp la passa mas vos sietz pas chambiaa.
escota
(testo tratto da Chaminà e pensà, 1985; autore del testo: Masino Anghilante, Sampeyre, valle Varaita; adattato alla grafia classica; audio trato dal disco 33 giri A la meira, eseguito dal Coro Monte Nebin di Sampeyre)
Marí
Marí batia lo bur derant l’uis de l’arbèrg en virant sovent lhi uelhs aïns dal clòt ente Esteve seava e las filhas estendián lhi andanhs en gardant las vachas que paissián tranquillas al mes di clapairets de la jaira. L’era na jòlia frema blonda de l’aire plasent.
[...] Lo morre delicat s’esclarzissiá d’un sorrire graciós coma aquel de na Madòna tuchi bòts que son esgard se pausava sus Esteve e las filhas que chacharavon en travalhant aïns dal clòt. Ilh avia 29 ans e da 11 ilh era mariaa aube Esteve: ilh era naissua dedins na familha ente la mancava pas la mainaa(1) e ilh era estaa eslevaa a la dura en emprenant ben vite a trebular per viure coma totas fremas de la montanha.
(1) singular collectiu
escota
(testo tratto da Steve, 2000; autore del testo: Giovanni Bernard, Bellino, valle Varaita; adattato alla grafia classica; audio: lettrice di Bellino)
Esberfalhs
Vòl de corbaç aut dins le ciel
qu’al se fai nuèit
roi dal darrier solelh,
chalor d’una jornaa
d’uvern
blancha de neá jalaa,
freid qu’estrenh las maisons
pauras chausas d’un mond
pas mai nòstre, miu
que al se miralha en tu,
maire, de la chara blausa
de las mans esclataas
de l’aura, dal trabalh
qu’esclapa ton eschina
òi, tas egremas poguessan
èsser d’esberfalhs que ilhs
se apilhan als òmes
dins un dòuç sovenir
de dolor.
escota
(testo e audio di Franco Bronzat, Roure, valle Varaita, 1974)
Talina
Talina, al bòrd de l’aiga,
beica sa figura,
se ve espàlia e maigra
tramòla da paüra.
A pas trobat a mariar-se,
zitella vòl pas restar,
monia vòl pas far-se
es mal da contentar.
escota
(testo di Pietro Antonio Bruna-Rosso, Elva, valle Maira; adattato alla grafia classica; audio: Esteve Anghilante, Elva).
Lhi montanhards. (video a fondo pagina)
Siem montanhards, nos chamon vitons
Lhi chabrons di duimila.
Siem chauçats de gròs escarpons.
Abo las dents amolaas
rosiguem lhi corchons
dal pan dur coma la ròcha
quora venem esdentats
nòstre senhor que es pas fòl
nos eslarja lo còl
e lhi corchons van jus parelh.
Siem gent d’espatlas quadras
gent de qualitat
sabem far un pauc de tot
sensa aver emparat nhente:
mèstres da bòsc, caliers, amoletas, toliers,
muradors, brustiares de charbo e chabelhs,
parlem un dialect
denh de respect,
ailà amont, ailà aval, chappuei, chapval
que parlar fin!
Mas degun nos capissen pas
oh que darmatge!
E nosautri
capiem tuchi lhi autri.
(testo tratto da I figli dei briganti, 1972; autore del testo: Pietro Antonio Bruna-Rosso, Elva, valle Maira; adattato alla grafia classica; audio: Franco Baudino, Elva).
La dòna embe lo chanet escota
Se disia que un novèl morre era pareissut sus la promenada al lòng d'la mar: una dòna embe un chanet. Dmitrij Dmitrič Gurov, despuei doas setmanas a Jalta, començavaa a s'enteressar ai nòus arribats. Un jorn, assetat a la veranda dal cafè Vernet, veiet passar una frema jove, blonda, d'estatura mesana, embe una berreta, seguia da un chanet blanc. La tornet puei rescontrar, mai de bòts al jorn, al jardin públic o sus la plaça.
Se'n anava soleta, totjorn embe la berreta e lo chanet blanc. Degun la coneissia. La sonavon com aquò: la dòna embe lo chanet.
«Se es aicí soleta e sensa òme,» penset Gurov, «m'agradaria pas mal la conéisser.» Avia pas encà quarant'ans, mas já una filha de dotze ans e dui filhs qu'anavon al licèu. L'avion marriat jove, al temp que fasia lo second an d'universitat; e aüra sa frema pareissia pus vielha d'el. Era granda, embe de cilhas nieras, regda, seriosa, sombra e, coma avia la costuma de se definir, un èsser pensant. Lesia un baron e fasia pas cas de butar la marca fòrta(1) a la fin des paraulas; en escrivent, sonava son òme Dimitrij, non pas de Dmitrij. Mas ele la trobava gaire intelligenta, corta d'ideas e pas ren fina; la crenhia, e lhi agradava pas restar a maison. Despuei longtemp avia començat a l'enganar, l'enganava sovent, e es benlèu pr'aquò que tractava las fremas embe un cèrt mesprèsi, e quora én devisava de fremas en sa presença a un moment esbrofava: «Èssers inferiors!».
Lhi semelhava que las amaras experienças qu'avia agut lhi donesson lo drech de las considerar com aquò; totun, auria pas polgut viure dui jorns sensa aquilhi èssers inferiors. Avia de gena dins la societat de lhi òmes, se languia, restava freid e silenciós. Ensita embe las fremas se trobava a son aise, saubia aver de duech e parlar agradable. Embe elas, mesme lo silenci lo genava pas. Lhi avia qualquaren de seduisent e d'inagantable dins sa persona que las butava en siu favor e las atirava. El lo saubia e sentia dedins coma una fòrça que lo possava vèrs elas. Una lònja experiença lhi avia mostrat que chasque relacion dona al començament un'agradabla varietat a la vita e se presenta coma una jòlia aventura; mas que puei, entre la gent da ben, e sustot entre lhi moscovits, que son de menatgiers e d'indecís, s'engarrolha totjorn mai e rend enfin la situacion dificila.
Mas chasque bot que Gurov encontrava una frema jòlia l'experiença lhi se cancelava tota da la memòria. Provava un'irresistibla set de vita e tot lhi semelhava simple e amusant.
Un sera, mentre disnava dins lo jardin, veiet la dòna embe la berreta s'aprochar a un taulet da pè e s'assetar. Sa chara, son portament, son biais de vestir, sa penchenadura, tot disia qu'apartenia a un'ambient respectable: qu'era mariaa, que se trobava soleta a Jalta, da gaire de temp; e que lhi s'enuiava. Dedins lhi còntes sus la licenciositat d'las costumas enti luecs de viletjatura lhi a ben de busiard e ele lhi mespresava, en saubent que lo mai eron enventats da de gent qu'auria volentier pechat s'auguesse polgut; Totun, quora la dòna venet se plaçar a tres pas da el, se sovenet d'aquilhi discors de fàcilas conquistas, d'excursions en montanha; e l'idea d'una brèva, ràpida relacion, d'un romanç embe una frema dont saubia mesme pas lo nom, s'empadronet d'el. Sonet doçament lo chanet, e quora foguet pròche, lo menacet embe lo det. Lo chanet se butet a ronhar. Gurov repetet lo gest.
La dòna se'n aviset e baisset lhi uelhs:
«Mòrd pas,» diset en rosseant.
«Én pòl lhi donar un òs?»
La dòna aprovet, alora el demandet embe un ton afable:
«Fai de temp que sietz a Jalta?»
«Cinc jorns»
«Per iu, d'aicí a gaire serèn quinze»
Taseron un moment.
«Lo temp passa lèst», diset ilhe sens lo gachar; «pasmens én s'enuia ben»
«A tuchi agrada dir qu'aicí én s'enuia. De monde que viu vai sauber ente , a Bèlev o Žízdra, e ailaval s'enuia pas, a pena arriba aicí esbrofa: Ah que, nueia! Que possiera! Én diria que venen da Granada».
Ilhe riet. Continueron a minjar en silenci, coma s'ignoresson. Mas après disnar se'n aneron l'un arramba a l'autre e naisset entre ilhs un devís aimable, badinaire coma entre de personas libras, jaiosas que lhi empòrta pas ente én vai e de çò qu'én devisa. Parlavon dal luire estrange de la mar. L'aiga era d'un violet tenre e chaud e la luna lhi traçava una raia doraa. Devisavon de l'aire pesotge après una jornaa tan chauda. Gurov contiet qu'era de Mosca, qu'avia fach d'estúdis filològics, mas aüra era emplegat dins una banca; que a un moment avia volgut èsser artista dins un teatre d'òpera, mas puei avia abandonat aquel projèct; qu'ailai a Mosca avia doas maison. Ilhe lhi diset qu'era estaa educaa a Peireborg, mas s'era marriaa a S..., ente demorava da dui ans. Seria restaa aquí, a Jalta, encara un mes. Son òme, qu'avia besonh decò el d'un pauc de relam, benlèu seria vengut la trobar. Saubet pas dir en qual ofici l'òme foguesse emplegat, se a la direccion dal governatorat o a la delegacion de l'assemblea provinciala, e d'aquò riet ilhe mesma. Saubet decò que se sonava Anna Sergèevna.
En rintrant, penset a ela. Se diset que l'endeman l'auria mai encontraa, que polia pas èsser autrament. En se cojant, penset que fasia pas gaire de temp ilhe era encà una jove collegiala, coma era aüra sa filha. Sovenet que d'embaràs, que de crenta lhi avia dins son rire e son parlar. Én auria dich que foguesse lo premier bòt dins sa vita a se trobar soleta; lo premier bòt qu'era seguia, qu'era agachaa, que qualqu'un lhi parlava embe una mira secreta, que ilhe polia pas ren devinar. Sovenet son còl linge e sople, si bèls uelhs grís.
«E pura lhi a qualquaren de penós en aquela frema», penset en s'endurment.
II
Una setmana era passaa dal jorn que s'eron coneissuts.
Era un jorn de fèsta. Dedins las chambras fasia tofa e defòra l'aura auçava de remolins de polvre, portava via lhi chapèls. Én avia totjorn set e Gurov sovent anava al padilhon de l'establiment balneari e portava a Anna Sergèevna de siròp o de glaçons. Én sabia pas ont se parar d'aquela chalor.
Lo sera, quora lhi auguet un pauc de frèsc, se promeneron ai rochiers, a l'arribada d'un batèl. Sus lo mòle, un baron de gent qu'atendia embe dins la man de boquets de flors. Decò aquí sautavon a l'uelh las doas particularitats dal públic elegant de Jalta: d'ancianas senhoras vestias coma las joves, e tanti generals.
La mar era agitaa; lo batèt arribet tard, après lo trescòl. Bordeget a lòng derant d'acostar. Anna Sergèevna gachava embe lo binoclèt lhi passatgiers sus lo batèl, coma a cerchar qualqu'un que coneissia.
Quora se viret vèrs el, si uelhs luseron. Parlava un baron; si discors eron incoërents, desmentiava d'abòrd çò que pauc derant avia demandat. A la fin perdet lo binoclèt al metz de la gent.
La fola eleganta se desperdet e après un pauc se destriavon pas mai las personas. L'aura avia quitat. Gurov e Anna Sergèevna s'atarderon, coma auguesson atendut qualqu'un que devia calar dal batèl. Aüra la dòna tasia e odorava un boquet de flors, sensa gachar Gurov.
«S'ista un pauc mielh», diset el. «Anem da qualque cant? Voletz far un viret en veitura?»
Ilhe respondet pas ren.
Alora el l'agachet fix; e a un moment, l'arrapant dedins lhi braç, la baiset su la bocha. Lhi arriberon lo profum e la freschessa de las flors. Puei gachet furtivament a l'entorn, timorós d'èsser vist.
«Anem dins cò vòstre...» lhi diset sot vòutz. E s'enchamineron en pressa.
Dins la chambra l'aire estofava e sentia d'un profum qu'ilhe avia chatat dins un negòci japonés. Gurov l'agachet en pensant a lhi encòntres qu'én fai dins la vita. Se sovenia de fremas incurantas regaudias da l'amor, reconeissentas dal bonaür que lor avia donat, mesme quora aquel bonaür era pas durat gaire. Ne'n sovenia d'autras, coma la sia, qu'amavon sensa sinceritat, embe de grandas frasas e d'actes istérics, esquasi se tractesse de causas autrament importantas que non pas d'amor e de passion. Sovenia doas o tres autras fremas, jòlias e freidas, dont lo morre exprimia, parelh, d'un crèp, un'auténtica feròça, una brama de pilhar, d'eschancar a la vita mai d'aquò que pòl semóner. Eron pus de jovencèlas, mas capriciosas, autoritàrias, pas gaire intelligentas, incapablas de rasonar. Quora Gurov devenia pus freid embe elas, lor belessa l'agaçava e las dentèlas de lor linjaria lhi pareission coma d'escalhas de peis.
Dins aquela jove dòna, ensita, mancava d'ardiment, de maladrecha e inexpèrta joventut, e un sentiment de gena. E tuchi dui restavon inquiets coma se d'un moment a l'autre anesson picar a la pòrta.
Anna Sergèevna, "la dòna embe lo chanet", prenet un'aptituda singulara derant an aquò que la s'era passat: se sentia que se considerava coma una frema perdua, o almenc parelh semelhava, e aquò pareissia dròlle, inoportun. Si trachs eron tirats e esquasi flapit, lhi lòngs pels lhi cheïon dai cant dal morre. Restava pensierosa, oprimua coma una pechaira dins las vielhas images.
«Aquò es mal,» diset, «vos serètz lo premier, aüra, a me mespresar».
Gurov copet una feta d'angúria qu'era sus la taula, e respondet pas.
Mes'ora passet en silenci.
Anna Sergèevna era esmoventa; emanava da ilhe la puressa d'una frema onesta, qu'a gaire viscut. Sus la taula, un feble lume l'esclarzia a pena; mas s'endevinava que sufria dedins.
«Perqué deuriu quitar de t'estimar?» demandet Gurov. « Penses pas an aquò que dises».
«Diu me perdone!» diset ilhe; e si uelhs s'emplieron de grimas. «Es terrible.»
«As pas besonh de te justificar.»
«E coma poleriu? Siu una frema vulgara, bassa, e me mespreso, e lhi penso nimanc a me justificar. Ai pas tradit mon òme, mas iu mesma. Mon òme es benlèu una persona, onèsta, bòna, mas es un lacaire. Sai pas çò que face, ente trabalhe, sai masque qu'es un lacaire. Quora me siu marriaa aviu vint ans. Ero curiosa de conéisser una vita melhora; perque, me disiu, lhi es segur. E aviu vuelha de viure. De viure. Brusavo d'aquela curiositat. Benlèu comprenerètz pas, mas vos juro que poliu pus me tenir; me capitava dedins qualquaren d'indefinible. Enfin resistero pas mai. Disero a mon òme qu'ero malata e venero aicí. Per tot aqueste temp siu restaa coma esperdua, coma desvariaa. E aüra, siu vengua una frema coma tantas, que qui se sie pòl mespresar.»
Aquel descors començava a enuiar Gurov; son ton innocent l'agaçava, e aquel pentiment era tant estonant e inatendut que s'auguesse ren agut lhi uelhs satits de plor, én auria polgut creire que rigolesse, o que recitesse una part.
«Compreno pas», diset plan, «enfin, çò que voletz?»
Ilhe estremet lo morre dins son pitre e s'estrenhet a el.
«Creietz-me, vos prego... iu amo la vita onesta, pura, e deploro lo pechat. Iu mesma compreno pas çò que fau. Se ditz entre la gent que las temtacions son dal Diaul; e da bòn, puei lo dir aüra de iu; es lo Diaul que m'a temptaa».
«Via, pro, pro... » mormoret el.
Gachet si uelhs, perduts e fix, la baiset e lhi parlet doçament, embe grinor; a pauc a pauc ilhe se calmet e tornet mai alègra.Se buteron tuchi dui a rire. Quora sortieron, sus lo mòle lhi avia pus degun; la vila, embe lhi siei ciprés, pareissia mòrta. Mas la mar era sempre agitaa e se brisava còntra la riba. Una barca se bauteava sus las ondas, e en dessús lumejava un pichòt fanal.
Preneron una veitura e aneron a Orianda.
«Totaüra ai emprés ton cognom», diset Gurov, «l'ai lesut aval, en portineria. Sus la targueta lhi avia marcat: Von Dideritz. Vòstre òme es tedèsc?»
«No. Creo lo foguesse son peté, mas ele es ortodòx».
A Orianda s'asseteron sus na bancha, pas ben luenh de la gleisa, e agacheron la mar en silenci. Jalta se veïa a pena, a travèrs la bruma matiniera. Al som des montanhas, istavon penduas de nívolas blanchas. Sus lhi àrbols bojava pas una fuelha, de cigalas chantavon; e lo bruch sord e totjorn mesme de la mar, en jonhent d'en aval, contiava dal repaus e dal sòm etèrn que nos atend. Al temp que ni Orianda ni Jalta existion, la mar brusia já parelh; s'auvia aquel mesme sòn, e d'autres, vai sauber per quant de temp, l'aurion auvit, parelh sord e indiferent. E dins aquela permanença, dins aquela indiferença a la vita e la mòrt de chascun de nos, es reclaus benlèu lo principi de nòstra etèrna salvessa, dal moviment contuni de la vita sus la tèrra, de son incessant perfeccionament.
Setat da cant a la jove dòna que pareissia tant jòlia dins la claror de l'alba, apasiat e enchantat da la beltat d'aquel luec, de las montanhas, de la mar, de las nívolas, dal cèl immènse, Gurov pensava que a la fin, a ben veire, tot es bèl en aquest mond: tot, gavat nòstri pensiers e nòstras accions, quora desmentiem las darrieras miras de l'existença, nòstra dinhitat d'òmes.
Un òme,un gardian de segur, s'aprochet, lhi agachet e continuet son chamin. Fins a mai aquel particular lor pareisset misteriós e bèl. Se veiet arribar a lumes estenchs, esclarzit da l'auròra, un batèl que venia da Teodòsia.
«Lhi a de rosaa sus l'èrba,» diset Anna Sergèevna, en copant lo silenci.
«Eò, es temp de tornar.»
Rintreron mai en vila.
Se retroberon puei chasque après-metzjorns sus lo mòle. Disnavon, cinavon ensem, se promenavon, gachavon la mar. Anna Sergèevna se planhia que durmia mal e qu'avia de palpitacions al còr. Fasia sempre las mesmas demandas, tormentaa da la jalosia e dal timor que el l'estimesse pas pro. Sovent, en plaça o ental jardin, quora degun era pròche, el l'atirava a se e la baisava passionatament. Aquel òci total, aquilhi bais en plen jorn acompanhats da un esgard furtiu, la chalor, l'odor de la mar e aquel monde pomponat, languiós, apagat, l'avion ressanat dal tot.
Lhi disia coma foguesse jòlia e sedusenta, se demostrava plen de pressas d'amor e la laissava pas una minuta. Sovent ilhe restava absorbia e continuava a lo pregar de lhi confessar que l'estimava pas e l'amava pas, e la considerava una frema vulgara. Esquasi tuchi lhi jorns, lo sera tard, se promenavon fòra vila, a Orianda o a la cascada. L'excursion plasia sempre. Tot lor semelhava bèl, plen de meravilha. Atendion l'arribada de l'òme; mas Anna Sergèevna recebet da el una letra embe la notícia que sufria a lhi uelhs e la pregava de tornar al pus lest. Com aquò s'aprestet en pressa a partir.
«Es ben que parte», diset, «es lo destin que vòl com aquò».
Partet en veitura e Gurov l'acompanhet. Lo viatge duret un'entiera jornaa. A l'estacion, al moment de montar, quora la seconda clòca sonet, ilhe diset:
«Permetetz que vos gache encara... eò... com aquò...»
Plorava pas, mas era trista; semelhava malata e lo morre lhi tramolava.
«Vos pensarei sovent», diset. «Diu vos garde. Servatz pas un marrit recòrd de iu. Nos separem per sempre, aquò 's necessari, e seria estat melhor nos foguéssem jamai encontrats. Diu sie embe vos!»
Lo tren partet, rapide, si lumes vite despareisseron e après una minuta mesme lo bruch s'auvia pas pus: coma se tot congriesse a butar una brusca fin an aquel sumi dòuç, an aquela folia.
Restat solet sus la banquina, Gurov gachava luenh dins l'escur: escotava lo cricar di grilhs e lo zonzonar di fils telegràfics, embe l'emocion d'un que se desrevelha. Disia a el mesme que sa vita comptava un'aventura de mai, un romancet finit aüra e dal qual lhi demorava pas qu'un recòrd.
Era triste, provava un legier remòrs al pensier qu'aquela jove frema, qu'auria jamai pus vist, foguesse pas estaa aürosa embe el. Era estat cordial e aimable; mas dins son biais, dins sas careças, s'era insinuaa un'ombra d'ironia: la condescendença, un pauc grèva, d'un òme content, qu'era, en efèct, dui bòts pus vielh d'ela. Ilhe lhi avia repetut embe insistença qu'era bòn, nòble, extraordinari; donc lhi pareissia diferent da coma era, e pr'aquò el l'avia enganaa, sens lo voler...
Aquí a l'estacion se percebia já un sentor d'auton. Lo sera era fresc. « Es temp que decò iu prene mai la via dal nòrd», penset Gurov en quitant la banquina, «es temp».
(¹) Derant de la reforma dal 1918 existia un senh dedins l'alfabet que renforçava la consonanta precedenta. Son usatge era inabitual, recerchat (coma escriure Dimítrij al luec de la mai correnta forma contracta).
(testo tratto da La donna con il cagnolino, Anton Pavlovič Čechov; traduzione in occitano di Peyre Anghilante, Roccabruna, valle Maira; audio: Dario Anghilante, Roccabruna)