occitan

Aicí lhi bat pus l’ombra d’ála de l’ágla.

Nosautri chíchols, fáchs d’estráç e de pálha,

mác nosautri sèm las ánimas, la gent d’esti tèchs.

Romièu, arrambe-te nint, t’empovres morre e chabèlh –

e escote-nos: la stòria l’es ‘n montacála –.

Se demoram, tu veies, la pèrtia ent la 'spatla,

a baudissár-se, a la balança: pesam

lo niènte, lo vuèd, la cenre, l’armand de la votz.

Sal libre de la Comuna la lhi es mái de crotz

que a l’òrt-di-mòrts; si vèlhs calendáris

lhi áns tribuláts, ilhs ilh eron de tretze mes, un lòng

rosari.

Vòs nintrár ent las cásas vuèdas sicom de nosas

sensa garilh? Tuch son partits d’invèrn se la bracera

portant-se arcrives, mástras, e lechs andoa

mirácol –- se tu plantes un sòud la lhi náis un sodát.

Ent lhi tèchs levarè jamái lo pan,

sentarés dindaniár nissuna cuna;

a la 'stála la chábra ilh fái pus lo chabrin,

ilh lechon la cráma lhi 'chuets de la loba e dal foin.

Manca l’Abát: la diésia a còl de Nost-senhor ilh lhi es cranháa,

e de nuech las 'stèlas ilh son un gris calatát.

Ferme-te gáire: niènte festin de batiálhas e de calinháires,

pus fláma que ilh 'scruís, ne brásia, manc una belúia:

la fin dal mond ilh lh’e es já vengúia. Adiu,

e laissátz-nos a la nòstra corrènta di tèchs patanuts.

Arcordam lhi autri tèmps, lo jorn de Sant Jan:

chel venia soènts con las cornielas e las mendálhas

di pòvres. E aviam dui solèlhs, doas lunas virolheras,

diamènja dobla... e una punháa de crúias.

Montánha qui muer fai nint testamènt,

mas Sarvan magistre á 'scrich se la nivera:

«Eternitát comènça encuei e finís já deman».