Creou que i Sarvanot vourguésen pa mal ai ome, ma ben suent i s'amuzàven a fa-ie de viscase, i stremàven i outis e i fazìen de tapage dal diàou. L'ero de persoune curiouze: i boucàven la gent travaià ent i champ, i souivìen i freme cant' i anàven al lavòou a lavà i bagage e i s'esguinchàven dareire di fenestre a boucà i veià ent i 'stabi. Lou mai d'iage i blagàven cante i poüìen moustrà carcozo de nòou a la gent dla rouà.
Mec de na cozo i pourtàven envidio: nosti minà. Sarè que nosti minà èren bieie, bianc e rous e i sie brut e burasù, sarè que i maire gazurdìen miéi i minà, sarè p'r acò que i Sarvanot fazìen 'tensioun a coumo i enlevàven e i s'enchantàven a veire aquìe minà que crisìen lest e ben.
N'i à d'estorie que coùntien que i Sarvanot piàven i minà dla gent e i betàven i sie a luéo. Caute aribavo acò, l'ei bel veire que aquele paoure maire se crusiàven per serchà sie minà, pituest que enlevà 'quel pichot Sarvanot burasù e desperà. E que fa?
A la loungo la gent avìo pei capì que i Sarvanot voulìen ben a tuchi i minà e per retroubà i pichot i avìen mec da fa sacrinà i Sarvanot, da fa-ie creire que aquelo fremo que avìo siou minà ié voulìo pa ben e lou cudìo pa. Lour pensàven que i freme i enlevésen e i cudiésen coumo se i foùsen sie. I Sarvanot enlevàven ben i pichot que i avìen roubà, ma a l'istes temp i fazìen 'tensioun coumo i sie venìen gazurdì.