LE NOTTI BIANCHE, notte prima (parte seconda) - Fëdor Michajlovič Dostoevskij
LAS NUECHS BLANCHAS, nuech premiera (2° part) - Fëdor Michajlovič Dostoevskij
di Peyre Anghilante

Totun ma nuech es estaa melhora dal jorn! Vaicí coma s’es passaa.
Siu rintrat en vila pro tard, avia já sonat dètz oras quora siu arribat près de mon apartament. Ma charriera costeja un canal e an aquela ora rencòntres pas anma creaa. Mi isto, a dir lo ver, dins la part mai luenha dal centre la vila. Chaminavo e chantavo, perque quora siu content chantorleo sempre qualquaren dedins mi, coma chasque òme content que, en avent pas d’amís, ni de bòns conoissents, sa pas embe qui partatjar sa jai.
An un bòt m’es capitaa la causa mai inatendua. D’un cant, apojaa al parapet, lhi avia una frema; acodeaa a la brondana, pareissia gachar atentament l’aiga trebla dal canal. Portava un graciós bonet jaun e una coqueta mantelina niera. «Es una mendia, una bruneta sens autre», ai pensat. Semelhava pas auvir lhi miei pas, puei que s’es nimanc bojaa quora lhi siu passat da cant, en tenent lo flat e embe lo còr que me picava fòrt. «Estranh!», ai pensat, «deu aver qualquaren que la crucia», e d’un crèp siu arrestat coma empalat. Aviu sentut un sanglutear estofat. Bò! M’ero pas enganat: la mendia plorava, e mai sanglutava de tant en tant. Bòn Diu! Ai sentut mon còr se sarrar. Ben que sie crentós embe las fremas, aquel es estat un tal moment!
Siu tornat arreire, me siu aprochat an ilhe e de segur auriu dich: «Madama!», s’auguesse pas saubut qu’aquela exclamacion es estaa prononciaa de mila bòts en tuchi lhi romanç russes de la bòna societat. Aquel recòrd m’a retengut. Mas dal temp que cerchavo un’autra paraula, la filha es tornaa en ela, a virat l’esgard a l’entorn e, en s’avisant de ma presença, a baissat la tèsta e m’es esquilhaa da cant al lòng dal canal. Lhi siu anat après, mas ilhe, en devinant mon intencion, quitaa la riba, a traversaa la via e s’es enchaminaa lèsta sus l’autre marchapè. Ai pas encalat passar delai. Mon còr picava coma aquel d’un aucelet que sie estat fach preisonier.
Tot d’un crèp la sòrt m’es vengua en ajut. De l’autre cant dal marchapè, pauc luenh de ma desconoissua, a l’emprovís es esponchat un senhor en frac, d’atge respectable, dal pas malsegur. Chaminava en trambaleant e en s’apojant cautosament al mur. La filha s’es butaa a córrer coma una fuseta, lèsta e entimoria, coma fan de costuma totas las filhas que vòlon pas que qualqu’un s’uefre de las acompanhar de nuech a maison; e, naturalament, lo trambaleant senhor l’auria pas agantaa de segur, se ma bòna sòrt lhi auguesse pas suggerit de recórrer a de meians artificiós. Sensa dir mot a degun, mon senhor a quitat son pòst e s’es enandiat a l’inseguiment de ma desconoissua. Ilhe escapava coma l’aura, mas lo senhor es arribaa a chapar-la ... La filha a possat un crit e... rengràcio la sòrt de l’excellent baston gropassut qu’aquel bòt aviu dins ma man drecha. Dins un ren me siu trobat de l’autre cant dal marchapè, sal colp l’indesirable senhor a intuït çò qu’anava se passar, a estudiat la causa e s’es arrestat en silenci. Masque quora érem já ben luenhs s’es butat a bramar còntra mi d’un biais putòst enèrgic. Mas sas paraulas nos son just arribaas.
«Donatz-me lo braç», ai dich a ma desconoissua, «e aquel òme encalarè pas pus vos molestar».
Sensa dir mot, ilhe m’a donat lo braç encara tramolant per l’espavent. Ò indesirable senhor, coma t’ai benesit en aquel moment! Ai campat un uelh sus la mendia: era una jòlia bruneta... aviu endevinat: sus sas celhas nieras lusion encara las grimas dal recent espavent, o dal dolor de derant? sai pas. Mas sus sa bocha lusia já un sorís. Decò ilhe m’a gachat de sotuelhs, a rosseat un pauc e a baissat la tèsta.
«Veietz donc, perqué derant m’avetz relunhat? Se lhi foguesse estat mi, seria pas capitat ren...»
«Mas mi vos conoissiu pas... creïu que decò vos…»
«E aüra, benlèu me conoissetz?»
«Un pauc. Mas perqué tramolatz?»
«Ò, avetz d’abòrd endevinat!» ai respondut complasut de veire que la filha era intelligenta. L’intelligença gasta pas jamai la beltat. «Bò, avetz comprés dal premier esgard embe qui avíetz a que far. Es ver, siu crentós embe las fremas, siu nervós, lo nego pas, mas pas menc de quant l’éretz vos fai un moment, quora aquel senhor vos a espaventaa… mas qué de paor qu’ai mi, aüra!. Es coma un sumi, mas nimanc dins un sumi auriu imaginat qu’un jorn auriu devisat embe una frema».
«Coma? Es possible?»
«Es pro coma aquò! Se ma man tramòla es perque jamai una man tan pichòta e graciosa coma la vòstra l’avia sarraa. Me siu dal tot desacostumat a las fremas; o mielh, lhi siu jamai estat acostumat. Vivo solet... sai nimanc coma parlar a una frema. Te aquí, nimanc aüra sai se vos ai dich una bestisa. Disetz-m’o francament; vos avierto que siu pas permalós…».
«No, pas dal tot, al contrari! E vist que me demandatz d’èsser sincèra, vos direi que a las fremas agrada aquesta timidessa. Se ne’n voletz sauber de mai, vos direi que decò a mi agrada, e vos empacharei pas de m’acompanhar fins a maison».
« Vos me fasetz pèrder sal colp tota ma timidessa», ai començat, estofat da l’emocion, «mas alora, adiu a tuchi mi vantatges!»
«Vantatges? De quals vantatges parlatz? Vantatges vèrs qui? Aquò es mal».
«Perdonatz-me, lo farei pus, m’es escapat de gola. Ma coma voletz que dins un moment parelh aie pas lo desir…»
«D’agradar, pas ver?»
«Es aquò, mas per amor de Diu, setz bòna. Consideratz qui siu. Ai já vint-e-sieis ans, e ai pas jamai vist degun. Coma poleriu parlar embe duech, desgenat? Serè mielh decò per vos quora tot serè al clar dal jorn.. Puei pas me tàser, quora es mon còr a parlar. Mas aquò empòrta pas… Creietz-me! Pas una soleta frema, jamai. Nimanc una conoissença! E fau pas que sumiar chasque jorn qu’un bòt encontrarei qualqu’un. Se saubéssetz qué de bòts siu estat enamorat parelh…!»
«Mas coma, de qui?»
«De degun, d’un ideal que m’apareis en sumi. Dedins mi sumis creo d’entiers romanç. Òh! Vos me conoissetz pas! Es ver, én pòl pas viure sensa sumiar. Ai encontrat doas o tres fremas, mas que fremas eron? Totas de talas déspotas que… Mas rirètz se vos diso que mai d’un bòt ai pensat de tacar discors parelh, simplament, embe qualque aristocràtica per la via, quora era soleta, s’entend; tacar discors, ben segur, d’un biais tímid, respectós, apassionat; lhi dir que seriu mòrt de solituda, que me relunhesse pas, qu’aviu pas ocasion de conóisser deguna frema; lhi far comprene que una frema a lo dever de pas repossar la crentosa preiera d‘un òme malaürós coma mi. Que tot çò que demandavo eron doas paraulas frairalas, dichas embe grinor, que me relunhesse ren al premier pas, mas creiesse a mas paraulas, escotesse çò que disiu, que m’enriesse se volia, mas me donesse un’esperança, me disesse doas paraulas, ren que doas paraulas, belà se nos foguéssem pas pus rescontrats!… Mas vos rietz… D’autre cant, es pr’aquò que parlo…»
«Prenetz-vos la pas: rio dal fach que vos mesme setz lo vòstre nemís, e s’auguéssetz temptat, benlèu lhi seríetz arribat, ben que la causa se passesse per la via; tant mai es simple, tan mielh es… Deguna frema de bòn còr, se es pas una estúpida o un’einhosa, se resolveria a vos mandar via sensa aquelas doas paraulas que vos emploratz tan timidament… D’autre cant, çò que diso! De segur vos preneria per un mat. Mi jutjavo da mon ponch de vista. Ne’n sai pro de que gent lhi a an aqueste mond!
«Ò! Vos rengràcio,» ai exclamat « saubetz pas çò qu’avetz fach aüra per mi!»
«Ben, ben! Mas disetz, coma avetz fach a sauber que siu una frema embe la quala… Bè, qu’avetz estimaa denha… d’atencion e d’amistat… enfin, ren una dèspota, coma disetz vos. Perqué vos setz decidats a m’aprochar?»
«Perqué? Perqué? Mas vos éretz soleta, aquel senhor tròp audaciós, e aüra es nuech: convenetz decò vos qu’era mon dever…»
«No, no, derant d’aquò, ailai sus l’autre marchapè. Volíetz pas já benlèu m’aprochar?»
«Ailai, sus l’autre marchapè? Da bòn sai pas çò que respònder; ai timor… Saubetz, encuei ero jaiós; chaminavo, chantavo; siu anat fòra vila; aviu pas encara agut de moments tant aürós. Vos… benlèu m’es semelhat… Bè, perdonatz se vos lo recòrdo: m’es semelhat que ploréssetz, e mi… poliu pas l’auvir… mon còr s’es sarrat… Ò! Bon Diu! Puei pas benlèu me chalmir per vos? Es benlèu un pechat provar un sens de compassion frairala?… Perdonatz, ai dich compassion… fin finala, poliu benlèu vos ofénder per aver sentut lo besonh de vos aprochar?»
«Pro, pro, tasetz-vos, disetz pas mai…» a dich la filha, en clinant la tèsta e m’estrenhent la man. «Es ma fauta, siu mi qu’ai començat a parlar d’aquò, mas siu contenta de pas m’èsser enganaa sus vòstre còmte… Mas vaicí, siu já a maison; me chal anar d’aiçai, dins la quintana; d’aicí lhi a dui pas … Adiu, vos remercio…»
Mas possible, possible que nos veierèm pas pus?... que tot finisse coma aquò?
«Veietz,» a dich la filha en rient, «d’en premier volíetz masque doas paraulas, e aüra… Mas totun, vos diso pas ren… benlèu nos tornarèm encontrar…»
«Venerei aicí deman», lhi ai dich. … «Ò, perdonatz, pretendo já…»
«Es ver, setz impacient… e pretendetz esquasi…»
«Escotatz, escotatz!», l’ai interrompua. «Perdonatz se vos lo diso torna… Mas vaquí, deman puei pas far a menc de venir aicí. Siu un sumiaire; dins ma vita lhi a tant pauc de realitat, e de moments coma aquesti m’arribon tant de raire que puei pas ren lhi reviure dins mi sumis. Vos sumiarei tota la nuech, tota la setmana, tot l’an. Deman tornarei aicí, immancablament, al mesme luec, a la mesma ora, e serei aürós en sovenent lo jorn passat. Queste luec m’es já char. N’ai já dui o tres dins Peireborg. Un bòt ai fins plorat dins lo recòrd, coma vos…. Puei que benlèu decò vos, fai dètz minutas, ploràvetz per un recòrd… Mas perdonatz, me confondo já mai…; vos, benlèu, un jorn setz estaa particularament aürosa aicí …»
«Vai ben,» a dich la filha, «venerei aicí deman, a dètz oras, coma encuei. D’aüra enlai veo que puei pus vos l’empedir… Vaicí coma es la question; mi, me chal èsser aicí. Creietz pas que vos vòle donar un apontament; vos avièrto que me chal èsser aicí per de rasons mias. Mas vaquí… vos lo diso francament: se venerètz, lhi aurè pas ren de mal; d’abòrd, aurèm, benlèu, qualque gena, coma encuei, mas lhi farèm pas cas… enfin, voleriu simplamement vos reveire… per vos dir doas paraulas. Mas me jutjatz pas mal, aüra? Pensatz pas que done d’apontaments embe tant de facilitat… L’auriu pas fach se… Mas qu’aquò reste un miu secret! Mas derant tot nos chal far un pact…»
«Un pact! Parlatz, disetz, disetz tot d‘abòrd: consento a tot, siu prèst a tot», ai criat extasiat, «respondo de mi, serei obedient, respectós... vos me conoissetz...»
«Justament perque vos conoisso, vos envido deman», a dich en rient la mendia. «Vos conoisso perfectament. Mas, fasetz a ment, venetz a una condicion: d’en premier (setz bòn, fasetz çò que vos demando; coma veietz, vos parlo a còr dubèrt), enamoratz-vos pas de mi… chal pas, creietz-me. Siu prèsta a vos acordar mon amistat, vaquí ma man… mas l’amor, aquò chal pas. Vos prego!»
«Vos lo juro!», ai exclamat, en agantant sa pichòta man…
«No, juratz pas, sai ben que poletz vos enflamar coma la polvre. Me jutjatz pas mal se vos parlo coma aquò. Se saubéssetz… Decò mi ai pas degun embe lo qual eschambiar una paraula, al qual demandar conselh. Ben segur es pas per la via que van cerchats lhi confidents, mas vos setz un’ excepcion. Vos conoisso coma se foguéssem amís depuei vint ans… Mas chambiarètz puei pas?…»
«Veierètz... solament, sai pas coma farei a passar aquestas vint-e-quatr’oras.»
«Durmetz de bòns sumis; bòna nuech, e recordatz que me fio já de vos. L’avetz dich ben derant: chal rénder còmpte de chasque sentiment, mesme frairal! Saubetz, l’avetz dich tan ben que sal colp m’es vengua l’idea de me confiar embe vos...»
Al nom de Diu, mas de çò que, de çò que?
«A deman. Per aüra es un secret. Tan mielh per vos: coma aquò, de luenh, benlèu vos semelharè un romanç. Benlèu deman vos direi tot, benlèu no... Derant vos parlarei encara un pauc, nos conoisserèm mielh».
«Sí! E deman vos contiarei tot de mi! Mas çò qu’es? Un miracle… Bon Diu, ente siu? En soma, benlèu setz descontenta de pas vos èsser encoleria, coma auria fach un’autra frema, de pas m’aver repossat fins dal premier moment? Doas minutas, e m’avetz rendut aürós per sempre. Bò, aürós; perque, saubetz-lo, benlèu m’avetz reconciliat embe mi, avetz resolvut mi dúbits… benlèu, m’arribon de moments tals…. Mas deman vos direi tot, sauberètz tot…»
«Vai ben, accepto. Començarètz vos...»
«D’acòrdi».
«A reveire!»
«A reveire!»
Nos sem separats. Ai rodoleat tota la nuech; poliu pas me decidar a tornar a maison. Ero talament aürós… a deman!
audio oc
commenta