La morte della falena - Virginia Woolf
La mòrt de la falena - Virginia Woolf
di Peyre Anghilante

Las falenas que vòlon de jorn chaleria pas las sonar falenas. Estímulon pas aquel agradable sens d’escuras nuechs automnalas e de bochs d’èdra que la pus comuna catocala jauna que s’enduèrm a l’ombra de las tendas revelha sempre en nos. Son de creaturas íbridas, ni jaiosas coma de parpalhons ni malencònicas coma la familha a la quala apartenon. E totun lo present exemplar, embe sas aletas estrechas color palha, orlaas d’un ribanet dal mesme color, pareissia content de viure. Era un bèl matin de meitat setembre, dòuç, benéfic, malgrat una cèrta aureta mai ponhenta qu’enti mes estius. L’araire laurava já lo champ denant la fenèstra, e ente era passat lo sòc, lo terren sortia aplanat e lusent de rosaa. Dai champs e da la colina pus enlai avançava embe tant de vigor que fasia mal far tenir lhi uelhs sal libre. Decò lhi corbàs istavon tenent una de lors fèstas anualas en passant da una cima a l’autra de lhi àrbols, fins que pareisset que venesse lançaa en aire una larja ret embe de mila nosets niers, que d’abòrd tornet cheire doçament sus lhi àrbols, fins a quora chasque bròt pareisset aver un grop a son extremitat. Puei, an un bòt, la ret venia mai lançaa en aire, esto bòt per formar un cèrcle mai ample al som dal criassear, coma se aquela d’èsser lançats en aire per puei tornar cheire doçament sus la cima de lhi àrbols foguesse un’experiença tremendament excitanta.
La mesma energia que animava lhi corbàs, l’araire, lhi cavals e aparentement decò las colinas aretjas, fasia volassear la falena d’un caire a l’autre dal veire de la fenèstra. Políem pas far a menc de l’agachar. E mai provàvem per ela un estrange sens de pietat. Las ocasions de jai aquel matin eron talament enòrmas e variaas que aver ren que la part d’una falena dins la vita, e d’una falena diurna en mai d’aquò, nos semelhava un marrit destin; coma patètica era decò l’ànsia d’esfruchar plenament sas maigras possibilitats. En batasseant las alas, volet dins un canton de son limitat champ d’accion e, après èsser restaa aquí una seconda, volet dins lo canton opausat. E çò qu’autre lhi restava da far se non pas volar vèrs un tresen, e puei un quatren? Era la soleta causa que polguesse far, en ignorant per lhi siei límits la grandessa des colinas, la fonzor dal cèl, la tuba luenha des maisons e la vòutz romàntica e intermitenta d’un batèl que passava al larg. Fasia çò que polia. En l’agachant, era coma se una fibra prima mas auténtica de l’enòrma energia dal mond se foguesse enfonilhaa dins son còrp fràgil e menut. E chasque bòt que traversava lo veire imaginavo qu’un fil de lutz vitala se rendesse visible. Era pichòta, mas era la vita a l’estat pur.
Pasmens, pròpi perque era tan pichòta - una forma d’energia tant elementara qu’esquilhava dins la maison da la fenèstra dubèrta per se far chamin entre lhi mila corredors estrechs e enrabolhats de mon cèrvel, e d’aquel de lhi autri - lhi avia en ela al mesme temp qualquaren de patètic e d’extraordinari. Era coma se qualqu’un auguesse pilhat una pichòta pèrla de vita pura e, après l’aver recubèrta tot legierament de plumas e de borrilha, l’auguesse facha dançar a zigazaga per nos mostrar la vera natura de l’existença. Dins aquela forma degun era prèst a tolerar sa maladreça. Donava l’envea de s’eissubliar tot de la vita, en la veient tan plecha, úmila, maladrecha e empachaa da dever se bojar embe la màxima dignitat e precaucion. Encara un bòt, lo pensier de çò qu’auria polgut èsser tota aquela vitalitat se foguesse naissua en ben autra forma nos faset seguir si moviments trebulats embe una cèrta compassion.
Après un pauc de temp, aparentament lassa de dançar, se pauset al solelh sal telier de la fenèstra, e coma son dròlle esplectacle s’era interromput, me desmentiero d’ela. Puei, en levant lhi uelhs, tornet capturar mon esgard. Cerchava de reprene la dança, ma pareissia tròp regda o tròp maladrecha per lo far, pr’aquò fasia ren que s’agitar a la basa dal veire de la fenèstra, e tuchi lhi bòts que cerchava de lo traversar en volant, falia miserament. En essent absorbia dins d’autras questions, observero per un pauc aquilhi temptatius sensa lhi pensar, en atendent inconsciament que prenesse mai lo vòl, coma quora derant una màquina que d’un crèp s’es arrestaa én s’atend que reprene a marchar sensa pensar a las rasons de son gast.
Foguet benlèu après lo seten temptatiu qu’ilhe esquilhet dal telier de bòsc de la fenèstra e, en sopatant las alas, passet revèrsa sus la codiera. An un bòt m’apercebero que devia se trobar en dificultat; qu’auria polgut pus jamai se levar; que sas piotetas lutavon de bada. Mas, mentre que alonjavo lo creion per l’ajuar a se dreiçar, me sovenguero que son incapacitat a lo far e sa maladreça devion indicar la vengua de la mòrt. Pausero mai lo creion.
Las piotetas s’agiteron encara un bòt. Cerchero de veire lo nemís còntra lo qual era en tren de lutar. Gachero fòra de lhi escurs. Çò qu’era capitat? Devia èsser metzjorn e lo trabalh dins lhi champs avia quitat. La calma e lo relam avion remplaçaa l’animacion de pauc derant. Lhi aucèls s’eron envolats per anar se norrir dins lhi bealòt. Lhi cavals eron immòbils. E totun l’energia era encà aquí, concentraa dins un biais mai indiferent e impersonal, sensa s’engatjar en ren en particular. Era dins un cèrt sens ostila a la pichòta falena color palha. Era inútil cerchar de far qualquaren. Políem ren qu’assíster a lhi esfòrç extraordinaris que fasion aquelas piotetas còntra un destin incombent que, se auguesse volgut, auria polgut submèrger una vila entiera, e mai pas masque una vila, mas d’entieras massas d’èssers umans; saubiu ben que ren escapa a la mòrt. Totun, après un moment d’aganiment, las piotetas comenceron mai a s’agitar. Aquela darriera resistença foguet magnífica, tan desperaa que sus la fin la falena arribet a se dreiçar mai sus las piòtas. Nòstras simpatias ben segur anavon totas a la vita. E puei, en lhi avent pas de mielh a gachar e dont s’ocupar, l’esfòrç gigantèsc d’una pichòta, insignificanta falena còntra una fòrça de tala portaa per defénder çò que degun autre a mon entorn semelhava apreciar o voler en qualque maniera protéger, era estranhament esmovent. Encara un bòt, dins un cèrt sens, érem derant a la vita, un’autèntica pèrla de vita. Aucero mai lo creion, mesme en saubent que auria pas valgut a ren. Mas just dal temp que lo fasiu, se manifesteron lhi senhs inequivocables de la mòrt. Lo còrp se relaxet e s’enregdiet a l’instant. La luta era finia. Aquela pichòta creatura insignificanta aüra coneissia la mòrt. Mentre agachavo la falena mòrta, lo triomf esbefiós e inútil d’una fòrça tan desmesuraa sus un adversari tan menut m’emplenet d’estupor. Pròpi coma la vita m’era pareissua tant estranja qualque minuta derant, aüra la mòrt me pareissia autant estranja. La falena, qu’era arribaa a se dreiçar da soleta, jasia dignitosament immòbila e sensa protestar. Mas sí, pareissia dir, la mòrt es pus fòrta de mi.
commenta