invia mail   

Solelh

Solelh

di Jean Michel Effantin

Solelh
italiano Il latino classico sol « astro, luce del giorno » si è conservato in occitano, come in francese, tramite il derivato *soliculus, forma del latino popolare ottenuta con l'aggiunzione del suffisso -iculus. Le altre lingue romanze hanno generalmente mantenuto la forma originaria latina : sole in italiano, sol in piemontese, catalano, spagnolo, ... e anche in occitano di Guascogna. Il rinforzo di una parola latina breve per suffissazione è frequente nelle lingue romanze : così, sullo stesso modello di solelh / sol, l'occitano presenta aurelha « orecchio » derivato da auris + icula.

Le varianti di pronuncia rispetto alla forma generale [soulelh] dipendono dall'evoluzione di L intervocalica in una variante di [r] (sorelh localmente nell'Alta Valle Susa, in Val Chisone e in Val Pellice), dall'indebolimento delle consonanti finali ( [soulé, souřé, souré] nell'Alta Valle Susa), e soprattutto dalla pronuncia di LH : per esempio [soulei] in Val Grana, [soulech] a Preit di Canosio.

Di fatto LH, intervocalico o conservato in finale, è regolarmente pronunciato [lh], laterale palatale, solo nelle valli settentrionali (l'Alta Valle Susa meno Exilles, Val Chisone e la Val Germanasca), in una parte delle valli centrali (Bobbio e a Angrogna in Val Pellice e in alta Val Po) : velh « vecchio » [velh] a Salbertrand, Pragelato, Angrogna, aurelha « orecchio » [ourelhë] a Clavieres, [ourëllha] a Bobbi (però [oureia] a Luserna San Giovanni).
Perde il suo carattere laterale e si riduce alla palatale centrale [i] in parte delle Valli Pellice e Po, e verso sud a partire della Val Varaita : vielh [viei], aurelha [ooureio] a Bellino. La distinzione LH/I che le parlate settentrionali fanno tra (lo mes de) mai « (il mese di) maggio »[mai] e (lo) talh « il taglio » [talh] scompare : [mai] e [tai] a Bellino.
Tuttavia in alcune rare parlate di questo insieme meridionale (frazioni di Canosio, Prazzo, Marmora in Val Maira, Entracque e Limone) la distinzione LH/I si conserva saldamente. A Entracque LH diventa [i] in finale di parola ([soulëi]), ma si mantiene come [lh] tra vocali ([ourëlha]).
Ma nelle altre parlate di questo piccolo gruppo LH viene pronunciato [j] tra vocali e [ch] in finale : a Marmora dalh « falce » [dach], palha « paglia » [pajo], a Limone lhi filhs « i figli » [gi fich], palhier« pagliaio » [pager], solelh « sole » [soulach].
La grafia si può appoggiare su queste pronunce per notare parole di etimologia oscura : [charamajar] implica charamalhar(« nevicare » in Val Varaita e Maira) e non *charamaiar.

Le basse valli usano il piemontese sol.

Al mattino lo solelh se leva o s'auça il sole si alza » ; la sera lo solelh cala (Monterosso), è la cojaa dau sorelh, a sorelh cojant « il tramonto » [a souřé couzhan] (Salbertrand).
Solelhar, eissolelhar (e eissorelhar) è « esporre al sole oggetti a fare asciugare » e, in uso pronominale, « prendere il sole sul corpo » : [esourilhâ] a Rochemolles, [isouřilhâ] a Salbertrand, [eisoulëlhâ] in Val Germanasca, [soulear] a Bellino, [souleiar] a Elva , Monterosso (Santa Lucia), [souliâ] a Roccavione, Vernante.
A Elva il solelhaor [souleiòou] è il posto dove si mette la segale al sole.
Una solelhòla [souleolo] è a Bellino « un breve momento di sole » (una esfaruclaa a Salbertrand : las nèblas se son ubèrtas e l'es vengua una esfaruclaa de sorelh « le nuvole si sono aperte ed è venuto uno sprazzo di sole ») e, quando il sole si nasconde e si fa vedere dietro le nuvole, al fai ucheta.
In Val Germanasca un solelion [soulëlhoun] è « un sole cocente » ; quando lo solelh darda « il sole è ardente » si è al rabi solelh [â rabbi soulelh] (Val Germanasca) ), a la ruvina dal solelh (Oncino) o a la rigor dal solelh [rigour dei soulei] (Bellino) e bisogna essere attento al solelhet « insolazione » (Roccavione).
Se si girano gli occhi nella sua direzione, il sole abbaglia : esblovís [eblouvi] (Rochemolles), embaruca (Salbertrand), esbarucla (Clavieres), esbeluca [ibëluc] (Pragelato) e [eibluco] (Val Germanasca), esbarrua (Bellino), esbalona (Roccavione). I rais « raggi » [rai] (Bellino, Monterosso), o raions (Rochemolles, Salbertrand) del sole.

Il solier « solaio » è il piano più alto della casa, sotto il tetto, a Rochemolles (lo sorier), in Val Germanasca, a Bellino, a Limone (lo soler [souler])... Un sinonimo a Salbertrand è lo galetàs. Il sorelhaor [sourlhoou] (Salbertrand) è un ballatoio esposto al sole. La solària « meridiana » (Bellino) è lo strumento che misura il tempo seguendo lo spostamento di un'ombra su una linea.
Il solestrelh è il falò di San Giovanni a Bellino.

La parola solelh è documentata nei testi valdesi medievali. Nell'" Evangeli de li Quatre Semencz " « Vangelo delle quattro semenze » : "Quand aquesta semença es de terra salhia / ilh non a ferma raïtz, ni la meula complia / es arsa dal solelh, de grand chalor feria / enaicí torna secha e sens vigoria " « quando questa semenza è uscita da terra / non ha robuste radici né il midollo finito / è arsa dal sole, ferita dal grande calore / così diventa secca e senza vigore » [cant aquesta semencza es de terra salhia / ilh non a ferma reicz, ni la meolla complia / es arsa del solelh, de grant calor feria / enaysi torna secca e sencz vigoria] (secondo l'edizione di Chaytor). Nell'Ecclesiaste della Bibbia di Carpentras : "lo solelh nais e couja e retorna al siu luòc " « il sole nasce, tramonta e torna al suo posto » [lo solelh nays e coogia e retorna al sio luoc].

Il sole ha ispirato molti proverbi ed espressioni.
Le terre soleggiate producono di più, allora : " Quand tu as rien a far, aub ton bonet pòrta la terra al solelh " « Se non hai niente da fare, prendi il tuo berretto e porta la terra al sole » [quant tu â rien a fâ, ooub toun bounet porto la tèro â soulelh] (Val Germanasca).
Non fa un buon affare quello che va vendre lo solelh per achatar l'ueli « vendere il sole per comprare d'olio » (Val Germanasca) o vénder lo solelh per chatar la luna (Bellino).
Il sole influisce sulla salute : "Aquel que vòl mal a sa molher, pòrta sa femna al solelh de belier " « qui vuole male a sua moglie porta sua donna al sole di febbraio » (Oncino), "Le sorelh de mars fai venir l'enfreidant " [l' souré d' mars fe vnî l' enfredan] « Il sole di marzo fa venire il raffreddore » e"Ònte es que l'intra le sorelh, intra pas le medecin " « Dove entra il sole non entra il medico » a Bardonecchia.
Sul tempo che fa : " Quand le jalhàs chanta, le sorelh sortís melh " « quando il gallo canta il sole esce meglio » (Bardonecchia), " Se la fai bèl le jorn de Sent Ors, l'ors solelha sa palha e puei al torna s'entunar per quarante jorns " [se la fai bel lë dzourn dë Sent Ours l'ours soulelhë sa palhë e pei â tournë s'entunô për carônt dzours] « Se fa bello il giorno di Sant' Orso, l'orso mette al sole suo giaciglio di paglia e torna a rintanarsi per quaranta giorni », " Se la plau la fai solelh, la fai enrabiar le jove e le velh " [se la plaou la fai soulelh la fai enrabiô lë dzouvë e lë velh] (Pragelato) « Quando piove e c'è il sole, fa infuriare il vecchio e il giovane », " Quand la plau e fai sorelh, masque las ranas fan cordèl " [can la ploou e fai souré mac la rana fan courdé] (Salbertrand) « Quando piove e c'è il sole, solo le rane fanno il ballo ».

E infine alcune verità universali : " Après la plueia ven le solelh " « Dopo la pioggia viene il sole », " Le solelh quand aul sòrt, aul sòrt per tots " « Quando il sole esce, esce per tutti », " Le sorelh l'es le paire daus patanuts " « Il sole è il padre degli ignudi »(Bardonecchia).

occitan Lo latin classic sol « astre, clar dal jorn » s'es conservat en occitan, coma en francés, a travèrs lo derivat *soliculus, forma dal latin popular obtengua per adjoncion dal diminutiu -iculus. Las autras lengas romanicas an generalament mantengut la forma originària latina : sole en italian, sol en piemontés, catalan, espanhòl, ... e decò en occitan de Gasconha.
    Lo renforçament d'una paraula latina brèva per suffixacion es frequent dins las lengas romanicas : parelh, sus lo mesme modèl que solelh / sol, l'occitan presenta aurelha derivat da auris + icula.

    Las variantas de prononciacion per rapòrt a la forma generala [soulelh] dependon da l'evolucion de L intervocalica a una varianta de [r] (sorelh localament dins la Val d'Ols, la Val Cluson e la Val Pelis), da l'afebliment de las consonantas finalas( [soulé, souřé, souré] dins la Val d'Ols), e sobretot da la prononciacion de LH : [soulei] en Val Grana, [soulech] a Praet de Chanuelhas.

    En efècte LH, intervocalic o conservat en finala, es regularament prononciat [lh], laterala palatala, masque dins las valadas septentrionalas (Val d'Ols menc Ensilhas, Cluson e Sant Martin), dins una partia de las valadas centralas (a Buebi e Angruenha en Val Pelis, e dins l'auta Val Pò) :  velh [velh] a Salbertrand, Prajalats, Angruenha, aurelha [ourelhë] a Las Clavieras, [ourëllha] a Buebi (mas [oureia] a Luserna Sant Jan).
    Al pèrd son caractèr lateral e se reduís a la palatala centrala [i] dins una partia de la Val Pelis (Lo Vilar, Luserna, ...), en bassa Val Pò e al sud a partir de la Val Varacha :  vielh [viei], aurelha [ooureio] a Blins. La distincion LH / I que lhi parlars septentrionals fan entre (lo mes de) mai [mai] e (lo) talh [talh] despareis : [mai] e [tai] a Blins.
    Totun dins qualqui parlars d'aquest ensem meridional (ruaas de Chanuelhas, Prats, La Màrmor en Val Maira, Entraigas e Limon) la distincion LH/I  se conserva solidament. A Entraigas LH deven [i] en finala de paraula ([soulëi]) mas se manten coma [lh] entre vocalas ([ourëlha]).
    Mas dins lhi autri parlars d'aquest pechit grop LH es prononciat [j] entre vocalas e [ch] en finala : a La Màrmor dalh [dach], palha [pajo], a Limon lhi filhs [gi fich], palhier [pager], solelh [soulach]. La grafia pòl s'apuiar sus aquestas prononciacions localas per notar de paraulas d'etimologia escura : [charamajar] implica charamalhar (« cheire neu » en Val Varacha e Val Maira) e non pas *charamaiar.

    Las bassas valadas empleon lo piemontés sol.

    Lo matin lo solelh se leva  o s'auça ; lo sera lo solelh  cala (Montrós), l'es la cojaa dau sorelh, a sorelh cojant [a souré couzhan] (Salbertrand).
    Solelhar, eissolelhar (e eissorelhar) es « expausar al solelh d'objèctes a far eissuar » e, en emplei pronominal, « prendre lo solelh sus lo còrp » : [esourilhâ] a Ròchasmòlas, [isouřilhâ] a Salbertrand, [eisoulëlhâ] en Val Sant Martin, [soulear] a Blins, [souleiar] a Elva, Montrós (Santa Lucia), [souliâ] a Rocavion, Lo Vernant.
    A Elva lo solelhaor [souleiòou] es lo luèc onte se beta la sèlh al solelh sus un linçòl.     Una solelhòla [souleolo] es a Blins « un brèu moment de solelh » (una esfaruclaa a Salbertrand : las nèblas se son ubèrtas e l'es vengua una esfaruclaa de sorelh) e, quand lo solelh s'escond, puei se fai veire darreire las neblas, al fai ucheta.
    En Val Sant Martin un solelion [soulëlhoun] es « un solelh coient » ; quand lo solelh darda un es al rabi solelh [â rabbi soulelh] (Val Sant Martin), a la ruvina dal solelh (Oncin), a la rigor dal solelh [rigour dei soulei] (Blins) e chal far atencion al solelhet « insolacion » (Rocavion).
    En virant lhi uelhs drech dins sa direccion, lo solelh esblovís [eblouvi] (Ròchasmòlas), embaruca (Salbertrand), esbarucla (Las Clavieras), esbeluca [ibëluc] (Prajalats) e [eibluco] (Val Sant Martin), esbarrua (Blins), esbalona (Rocavion). Lhi rais [rai] (Blins, Montrós), o lhi raions (Ròchasmòlas, Salbertrand) dal solelh.

    Lo solier es lo plan lo pus aut de la maison, sot lo cubèrt : a Ròchasmòlas (lo sorier), en Val Sant Martin, a Blins, a Limon (lo soler [souler]). Lo sinonime de Salbertrand l'es lo galetàs. Lo sorelhaor [sourlhoou] (Salbertrand) es una lòbia viraa al solelh.
    La solària (Blins) es l'instrument que mesura lo temp en seguent lo desplaçament d'una ombra sus una linha.

    Lo solestrelh es lo fuec de Sant Jan a Blins.

    La paraula solelh es atestaa dins lhi tèxts medievals. Dins l' " Evangèli de li Quatre Semencz " : " Quand aquesta semença es de terra salhia / ilh non a ferma raïtz, ni la meula complia / es arsa dal solelh, de grand chalor feria / enaicí torna secha e sens vigoria" [cant aquesta semencza es de terra salhia / ilh non a ferma reicz, ni la meolla complia / es arsa del solelh, de grant calor feria / enaysi torna secca e sencz vigoria] (segond l'edicion de Chaytor). Dins l'Eclesiaste de la Bibla de Carpentràs : " lo solelh nais e couja e retorna al siu luòc " [lo solelh nays e coogia e retorna al sio luoc].

    Lo solelh a inspirat ben de provèrbis e d'expressions.
    Las terras viraas al solelh rendon de pus, alora " Quand tu as rien a far, aub ton bonet pòrta la terra al solelh " [quant tu â rien a fâ, ooub toun bounet porto la tèro â soulelh] (Val Sant Martin).
    Al fai pas un bon afar, aquel que vai vendre lo solelh per achatar d'ueli (Val Sant Martin) o vénder lo solelh per chatar la luna (Blins).
    Lo solelh influéncia la sandat : " Aquel que vòl mal a sa molher, pòrta sa femna al solelh de belier " (Oncin), " Le sorelh de mars fai venir l'enfreidant " [l' souré d' mars fe vnî l' enfredan], e " Ònte es que l'intra le sorelh, intra pas le medecin " a Bardonescha.
    Sus lo temp que fai : " Quand le jalhàs chanta, le sorelh sortís melh " (Bardonescha), " Se la fai bèl le jorn de Sent Ors, l'ors solelha sa palha e puei al torna s'entunar per quarante jorns " [se la fai bel lë dzourn dë Sent Ours l'ours soulelhë sa palhë e pei â tournë s'entunô për carônt dzours], " Se la plau la fai solelh, la fai enrabiar le jove e le velh " [se la plaou la fai soulelh la fai enrabiô lë dzouvë e lë velh] (Prajalats), " Quand la plau e fai sorelh, masque las ranas fan cordèl " [can la ploou e fai souré mac la rana fan courdé] (Salbertrand).

    E enfin qualquas veritats universalas " Après la plueia ven le solelh ", "Le solelh quand aul sòrt, aul sòrt per tots ", "Le sorelh l'es le paire daus patanúts " (Bardonescha).