invia mail   

Jorn

Jorn

di Jean Michel Effantin

Jorn
italiano Jorn viene dal latino diurnum, aggettivo tirato dal classico dies « giorno » originariamente col senso di « che si svolge durante il giorno ». Diurnum, diventato sinonimo di dies alla bassa epoca, lo ha soppiantato e di sopravvive solo in alcuni nomi di giorni della settimana : diamenja, e diluns, dimars, ...nelle valli settentrionali.

La pronuncia più comune di jorn è [journ], accanto alle varianti del [dzourn], [zhou], [joùërn] dovute alla diversità delle realizzazioni di j, al trattamento delle consonanti finali e alla dittongazione di o a contatto di r.

Nelle Valli j (in parole come jorn, jalina « gallina » ) e g davanti a e e i (gent, viatge « volta ») rappresentano generalmente l'affricata palatale [j]. Esiste però la realizzazione fricativa [zh] del francese in una piccola area dell'Alta Valle Susa : da Chiomonte a Oulx, e a Rochemolles nel comune di Bardonecchia (le altre borgate, Millaures, Melezet, Borgo, mantengono la pronuncia [j]).
L'area della pronuncia affricata dentale [dz] è molto frammentata : Pragelato e Usseaux in Val Chisone, Oncino e Ciampagna di Ostana in Val Po, Celle in Val Maira, Limone in Val Vermenagna dicono [dzourn]. Non si tratta di un'evoluzione individuale della pronuncia [j] ma piuttosto del prodotto di una riorganizzazione interna del sistema fonologico condizionata da un altro cambiamento : per esempio a Limone [j] è diventato la realizzazione di lh (gruelha [greuja] « guscio »), a Oncino di gl- (gleisa « chiesa » : [guieizo] > [gèizo]), a Ciampagna di gu (begua « bevuta » [bejùo]).

Nell'Alta Valle Susa, da Chiomonte a Cesana le consonanti finali sono mute ma hanno talvolta allungato la vocale : [zhoû] a Oulx, [joû] a Cesana. A Thures e Champlas si sono conservate, però la loro differenziazione porta a [jourt].

Localmente o si dittonga davanti r (e l) in sillaba tonica : jorn [joùërn], volp [voùëlp] in Val Germanasca e a Ostana ([voùërp]), jorn [jouárn], ors [ouárs] a Valdieri, ma la pronuncia [ou] torna nei derivati dove o è atona : jornaa [journâ].

Le basse valli meridionali (come a Gaiola, Rittana, Roaschia, Vernante, Quié) usano di, forma comune al piemontese.

Jorn ha tre sensi principali : « periodo di 24 ore », « intervallo tra una notte e l'altra », « luce ». L'occitano degli antichi testi valdesi privilegia dia nella prima accezione (en aquel dia, lo terç dia) e jorn nella seconda (totavia jorn e nòit « sempre giorno e notte »).

Il giorno è la misura della vita e del lavoro dell'uomo : "Tuit lhi jorns ne'n passa un " [tû lî joùërn nh ën paso un] « tutti i giorni ne passa uno » (Val Germanasca).
Lavorare un jorn si, un jorn non [en jour si en jour nou] « a giorni alterni » (Bellino), e per finire un compito, a volte, l'es pas jorn pus jorn menc [lei pa jour pi jour monc] « non è questione di giorni » (Bellino). Di fronte ai jorns de fèsta [zhoû d' fêtë] (Rochemolles) « giorni festivi », i giorni ordinari, dedicati al lavoro, sono chaajorn [shâzhoû] (Rochemolles], mincadí, souresetmana (Roccavione) « i giorni feriali » : vestirsi con lhi bagatges di chaajorns [lî bagagge dî châjoùërn] « i vestiti di tutti giorni » (Val Germanasca).
Una donna ilh es a jorns [lhi a dzourn] (Oncino) quando manca poco al parto.

Un jorn de remarca [jour d'ermarco] (Bellino), un di de marca (Robilante) è un giorno particolarmente importante, anche per le previsioni sul tempo ("Se la plau lo jorn de ..." « se piove il giorno di ... »)..
I proverbi aiutano l'uomo a vivere, fino al darrier de si jorns [drier de si jour] « al giorno della sua morte » (Bellino), a anar einant un jorn après l'autre [anâ inan in zhoû apŗê l'aoutŗë] (Rochemolles), anche quando ha fallito in qualcosa perché l'era pas son jorn [l'ero pa soun jour] « non era giunto il momento » (Bellino) : " Deman l'es un autre jorn " (Bardonecchia), "Lhi jorns se suiven mas se semilhen pas " [lî joùërn së suivën ma së smìlhën pâ] (Val Germanasca).

Per designare il passaggio dalla notte al giorno si può usare la locuzione avverbiale denant jorn [d'nant joùërn] (Val Germanasca), poi, quando giunge l'alba, è la poncha dal jorn [la pouncho dei jour] « la punta del giorno » (Bellino), la crica dal jorn [Val Germanasca], l'alba dal jorn (Oncino). Dopo, quando l'es grand jorn [l'ê gŗan zhoû] a Rochemolles, a Bellino è sobrejorn « giorno fatto ». E non bisogna perdere queste ore perché "La matinaa l'es la maire de la jornaa " [la matinô l'ê la maire d'la dzournô] (Pragelato).
Meijorn e metzjorn « mezzogiorno » si dividono le Valli. La prima forma se trova nell'Alta Valle Susa, [meijou] (Clavieres), e in Val Chisone fino a Roure : meijorn [meijourn]. A partire della Val Germanasca, [mesjoùërn], e della bassa Val Chisone [mezjoùërn] (Inverso Pinasca), l'occitano usa la forma metzjorn : [messejour] (Bellino). La ripartizione geografica delle due famiglie metz, mesan, mesana e mei, meian, meiana nel senso di « metà, centro » è similare.

La parola lutz « luce » presente nei testi medievali non si è conservata. I versetti di Giovanni I-5 e VIII-12 della Bibbia di Carpentras " La lutz lusic en la tenebras " [La luç luçic en las tenebras] « La luce splende nelle tenebre » e [Yo soy luç dal mont, aquel que sec mi non vay en tenebras ma aure lume de vita] « Io sono la luce del mondo ; chi segue me, non camminerà nelle tenebre, ma avrà la luce della vita" diventano nella versione moderna fatta da Pierre Bert nel 1832 in una varietà della Val Pellice : "E lo clar lutz ent la nueit escura " [e lou kiar luss ent la nueit scura], " sio lo clar dal mond, aquel que ven après mi marcharè pas a l'escur, mas al a puei lo clar de la vita " [siou lou kiar dar mount quel que vén apreu mi marcierè pâ à la scur, mà a l ha peui lou kiar de la vita].
E jorn presenta un'ultima accezione che ne fa un sinonimo dell'antico lutz. A Rochemolles, Salbertrand far jorn significa « illuminare ciò che è nell'oscurità, rischiarare », come far lume [fâ lumme] della Val Germanasca.
occitan Jorn a per origina lo latin diurnum, adjectiu tirat dal classic dies « jorn » abo lo sens de « que se passa durant lo jorn ». Diurnum, devengut sinonime de dies a la bassa epòca, l'a suplantat e di sobreviu masque dins lo nom di jorns de la setmana :  diamenja, e diluns, dimars, ...dins las valadas septentrionalas.    

    La prononciacion pus comuna de jorn es [journ], a caire de las variantas dal tipe [dzourn], [zhou], [joùërn] deguas a la diversitat de las realizacions de j, al tractament de las consonantas finalas e a la diftongason de o al contacte de r.

    Dins las Valadas j (dins de paraulas coma jorn, jalina) e g derant e e i (gent, viatge) representon generalament l'africaa palatala [j].  Mas existís decò la realizacion fricativa [zh] dal francés dins una pechita àrea de la Val d'Ols : de Chaumont a Ols, e a Bardonescha masque a Ròchasmòlas (las autra borjaas : Miarauras, Meleset, La Viera mantenon la prononciacion [j]).
    L'àrea de la prononciacion africaa dentala [dz] es ben fragmentaa : Prajalats e Usseaus en Val Cluson, Oncin e Champanha d'Ostana en Val Pò, Cèlas en Val Maira, Limon en Val Vermenanha dion [dzourn]. L'es pas una evolucion individuala de la prononciacion [j], mas pustòst lo produch d'una reorganizacion intèrna dal sistèma fonologic condicionaa per un autre chambiament : per exemple a Limon [j] es devenguta la realizacion de lh (gruelha [greuja]), a Oncin de gl- (gleisa : [guieizo] > [gèizo]), a Champanha de gu (begua [bejùo]).
      
    Dins la Val d'Ols, de Chaumont a Cesana las consonantas finalas son mutas, mas ilh an de viatges alonjat la vocala : [zhoû] a Ols, [joû] a Cesana. A Tures e Champlàs ilh son conservaas, mas lor diferenciacion conduís a [jourt].

    Localament o se diftonga derant r (e l) en sillaba tonica : jorn [joùërn], volp [voùëlp] en Val Sant Martin e Ostana ([voùerp]), jorn [jouárn], ors [ouárs] a Vaudier, mas la prononciacion [ou] tòrna dins lhi derivats onte o es atòna : jornaa [journâ].

    Las bassas valadas meridionalas (coma a Gaiòla, Ritana, Roaschas, Lo Vernant, Quié) empleon di, forma comuna al piemontés.

    Jorn a tres sens principals : « periòde de  24 oras », « interval entre una nuech e l'autra », « clar ». L'occitan di ancians tèxts valdés privilègia dia dins la premiera accepcion (en aquel dia, lo terç dia) e jorn dins la segonda (totavia jorn e nòit « sempre jorn e nuech »).

    Lo jorn es la mesura de la vita e dal trabalh de l'òme : "Tuit lhi jorns ne'n passa un " [tû lî joùërn nh ën paso un] (Val Sant Martin).
    Trabalhar un jorn si, un jorn non [en jour si en jour nou] (Blins), e per liurar, d'unas vetz, l'es pas jorn pus  jorn menc [lei pa jour pi jour monc] (Blins). En fàcia di jorns de fèsta [zhoû d' fêtë] (Ròchasmòlas), lhi jorns ordinaris, consacrats al trabalh, son chaajorn [shâzhoû] (Ròchasmòlas), mincadí, souresetmana (Rocavion) : se vestir abo lhi bagatges di chaajorns [lî bagagge dî châjoùërn] (Val Sant Martin).
    Una femna ilh es a jorns [lhi a dzourn] (Oncin) quand manca pauc per qu'ilh beta sa mainaa al mond.

    Un jorn de remarca [jour d'ermarco] (Blins), un di de marca (Robilant) es un jorn important, decò per las previsions sus lo temp ("Se la plau lo jorn de ...")..
    Lhi provèrbis ajuon l'òme a viure, fins al darrier de si jorns [drier de si jour] (Blins), a anar einant un jorn après l'autre [anâ inan in zhoû apŗê l'aoutŗë] (Ròchasmòlas), decò quand al a mancat qualquaren perque l'era pas son jorn [l'ero pa soun jour] (Blins) :  "Deman l'es un autre jorn " (Bardonescha), "Lhi jorns se suiven mas se semilhen pas " [lî joùërn së suivën ma së smìlhën pâ] (Val Sant Martin).

    Per designar lo passatge de la nuech al jorn la se tròba la locucion adverbiala denant jorn [d'nant joùërn] (Val Sant Martin), puei, quand l'alba (auba dins la Val d'Ols) arriba, l'es la poncha dal jorn [la pouncho dei jour] (Blins), la crica dal jorn [Val Sant Martin], l'alba dal jorn (Oncin). Après, quand l'es grand jorn [l'ê gŗan zhoû]  a Ròchasmòlas, a Blins l'es sobrejorn. Chal pas pèrdre aquestas oras perque "La matinaa l'es la maire de la jornaa " [la matinô l'ê la maire d'la dzournô] (Prajalats).
    Meijorn e metzjorn se partatjon las Valadas. La premiera forma se retròba en Val d'Ols, [meijou] (Clavièras), e en Val Cluson fins a Roure : meijorn [meijourn]. A partir de la Val Sant Martin, [mesjoùërn], e de la bassa Val Cluson [mezjoùërn] (L'Envèrs de Pinascha), l'occitan emplea la forma metzjorn : [messejour] (Blins). La reparticion geografica de las doas familhas metz, mesan, mesana e mei, meian, meiana dins lo sens de « meitat, centre » es similara.
   
    La paraula lutz « clar » presenta dins lhi tèxts medievals s'es pas conservaa. Lhi versets de Jan I-5 e VIII-12 de la Bibla de Carpentràs " La lutz lusic en la tenebras " [La luç luçic en las tenebras], " io soi lutz dal mond, aquel que seg mi non vai en tenebras mas aurè lume de vita " [Yo soy luç dal mont, aquel que sec mi non vay en tenebras ma aure lume de vita] devenon dins la version modèrna facha per Pierre Bert en 1832 dins una varietat de la Val Pelis : " E lo clar lutz ent la nueit escura "  [e lou kiar luss ent la nueit scura], " Sio lo clar dal mond, aquel que ven après mi marcharè pas a l'escur, mas al a puei lo clar de la vita " [siou lou kiar dar mount ; quel que vén apreu mi marcierè pâ à la scur, mà a l ha peui lou kiar de la vita].
    E jorn presenta una darriera accepcion que ne'n fai un sinonime de l'antic lutz. A Ròchasmòlas, Salbertrand  far jorn significa « illuminar çò qu'es dins l'escur »,coma far lume [fâ lumme] de la Val Sant Martin.