invia mail   

Cèl

Cèl

di Jean Michel Effantin

Cèl
italiano L'occitano cèl continua il latin caelum (celum alla bassa epoca) e riprende i suoi significati senza grande cambiamento.

Nell'alta Val Po la consonante iniziale è la fricativa interdentale [ç], tappa dell'evoluzione fonetica anteriore alla pronuncia alveolare [s] generale (vedere l'articolo CIMA) : per esempio [çel] a Ostana e [sel] a Bellino, Elva, ... La grafia mantiene la distinzione etimologica e non confonde in Val Germanasca i due omofoni : lo cèl [sèel] e lo sèel [sèel].
Nell'Alta Valle Susa la consonante finale non viene sempre pronunciata : [sê] a Rochemolles, Oulx, Salbertrand, ... ma [sèl] a Champlas, Sauze di Cesana.

L'accezione religiosa di cèl , « soggiorno di Dio », ha spesso fatto sostituire alla forma occitana quella in uso in chiesa o al tempio : l'italiano [chèl, chìel] domina nelle valli meridionali, il francese [sièl] è presente in Val Chisone e Pellice. In Val Chisone l'introduzione del francesismo è stata facilitata dalla prossimità fonetica con la normale forma dittongata [séal], attestata a Pragelato.
[O tu, lo nostre paire lo cal sies en li cel, lo tio nom sia sanctifica ; lo tio regne vegna ; la toa volonta sia fayta, enaysi coma ilh es faita al cel sia fayta en la terra] insegna la Bibbia valdese medievale di Carpentras. La versione di 1832 per Pierre Bert "en lenga valdesa ", una varietà di occitano scritto della bassa Val Pellice, utilizza invece ciel : [toua voulentà sia faïta sù la terra com ar ciel]

Il senso più comune di cèl è quello d'elemento fisico, di « volta sopra la terra dove si vedono spostarsi gli astri, le nuvole, ... ». Serve di base all'aggettivo di colore blòi cèl « azzurro » [biò sel] a Bellino (blòi clar [biò char] a Oncino, seren a Ostana), e alle espressioni portar al cèl, cheire dal cèl (Rochemolles, ...).
Il cèl ros designa a Bellino l'aurora boreale.
I mesi dei maggio e di settembre sono spesso umidi, dicono i proverbi cugini : "las plueias de mai e de Sant Michèl son pas jamés istaas al cèl " [les pueies de mai e de Son Michel, soun pa james stà ei sel] « le piogge di maggio e di San Michele non sono mai state al cielo » (Bellino), "las pluas de Sant Michèl las isten pas al cèl " [lâ pleua d San Michèl laz-îtën pâ â sèal] (Val San Martin).

Il latino cèl designa anche una semplice volta : questo senso è ripreso per analogia in occitano nella denominazione del palato : lo cèl de la gola (o le cèl de la gora) « il cielo della bocca » a Rochemolles [sê d la gour], Salbertrand, Val Chisone e in brigasco cèl da boca [sèe da bouca]. In brigasco la forma antica cèl , ora sostituita dall'italianismo *chelo, si conserva solo in espressioni di questo tipo (anche in aiga dar cèl « acqua piovana »).

occitan L'occitan cèl continua lo latin caelum (celum a la bassa epòca) e al repren si sens sens grand chambiament.

    Dins l'auta Val Pò la consonanta iniciala es la fricativa interdentala [ç], tapa de l'evolucion fonetica anteriora a la prononciacion alveolara [s] generala (veire article CIMA) : per exemple [çel] a Ostana e [sel] a Blins. La grafia manten la distincion etimologica e confond pas en Val Sant Martin lhi dui omofònes : lo cèl [sèel] e lo sèel [sèel].
    Dins la Val d'Ols la consonanta finala es pas totjorn prononciaa : [sê] a Ròchasmòlas, Ols, Salbertrand, ... mas [sèl] à Champlàs, Sause.

    L'accepcion religiosa de cèl , « sojorn de Diu », a sovent fach recular la forma occitana derant aquelas en usatge a la gleisa o al temple : l'italian [chèl, chìel] domina dins las valadas meridionalas, lo francés [sièl] es present en Val Cluson e Pelis. En Val Cluson l'introduccion dal francisme es estat facilitaa per la proximitat fonetica abó la normala forma diftongaa [séal] encara atestaa a Prajalats.
    [O tu, lo nostre paire lo cal sies en li cel, lo tio nom sia sanctifica ; lo tio regne vegna ; la toa volonta sia fayta, enaysi coma ilh es faita al cel sia fayta en la terra] ensenha la Bibla valdesa medievala conservaa a Carpentràs. Mas la version de 1832 per Pierre Bert " en lenga valdesa ", una varietat d'occitan escrich de la bassa Val Pelis, emplea ciel : " [toua voulentà sia faïta sù la terra com ar ciel] ".

    Lo sens pus comun de cèl es aquel d'element fisic, de « vòuta al dessobre de la terra onte un vei se desplaçar lhi astres, las neblas ».  Al dona la basa de l'adjectiu de color blòi cèl [biò sel] a Blins (blòi clar [biò char] a Oncin, seren a Ostana) e de las expressions portar al cèl, cheire dal cèl.     
    Lo cèl ros designa a Blins l'auròra boreala.
    Lhi mes de mai e septembre son sovent umides, dion lhi provèrbis cosins :  " Las plueias de mai e de Sant Michèl son pas jamés istaas al cèl " [les pueies de mai e de Son Michel, soun pa james stà ei sel] (Blins), " Las pluas de Sant Michèl las isten pas al cèl " [lâ pleua d San Michèl laz-îtën pâ â sèal] (Val Sant Martin).

    Lo latin cèl designa decò una simpla vòuta : aquest sens es représ en occitan per analogia dins la denominacion dal palat : lo cèl de la gola (o le cèl de la gora) a Ròchasmòlas [sê d la gour], Salbertrand, Val Cluson, e en brigasc cèl da boca [sèe da bouca]. En brigasc la forma anciana cèl , aüra remplaçaa per l'italianisme *chelo, es conservaa masque dins d'expressions d'aquest tipe (decò aiga dal cèl [aiga dr sèe] « aiga de plueia »).