invia mail   

Aiga

Aiga

di Jean Michel Effantin

Aiga
italiano L'occitano aiga continua il latino classico aqua di stesso senso. Un'altra evoluzione fonetica, comune col piemontese, ha dato le forme, aiva (Vernante) e eva  (Robilante, bassa Val Po, ...).

    La pronuncia comune è [aigo] (per le varianti della vocale finale vedere l'articolo LUNA). Il dittongo ai è spesso pronunciato [ei], ad esempio quando passa in posizione atona nei derivati : aigar [eigâ] (Salbertrand) « innaffiare », aigueta [eigueto] (Bellino), e anche a Rochemolles per indebolimento della tonica al plurale : l'aiga, las aigas [l'aiguë, lâz eiga] ; la grafia mantiene comunque il dittongo originale.

    L'acqua è un corpo chimico composto, comunemente presente sotto i suoi tre stati fisici : gassoso (vapor), liquido (rosaa o aiganha « rugiada », plueia « pioggia », riu « ruscello », beal « canale, torrente », laus « lago », fònt « sorgente, fontana »e come goccioline nelle neblas « nuvole, nebbia ») e solido (brina « brina », neu « neve », glaç « ghiaccio »).

    Secondo la sua temperatura l'acqua è bulhenta « bollente » , chauda « calda », tèbia o flapa « tiepida », arota « quasi tiepida » (Salbertrand : [arouta], Val Germanasca : [aroutto]), rota (Rochemolles) o derota (Vernante), frescha (Val Germanasca [frêcho]) o fresca (Bobbio [frësca]) « fresca »,  freida « fredda », tranchanta (Salbertrand [transhanta]) o entracoraa [entracourà] (Bellino) « quasi gelata ».
    Una definizione di tèbi è data da un antico testo valdese : [car tu siè tèbi, e non siè ni freit ni chaut] « poiché tu sei tiepido, e non sei né caldo né freddo » (Apoc. III-16, Carpentras). Localmente (Salbertrand, Claviere) l'Alta Valle Susa utilizza il francesismo tieda. « Diventare tiepida (per l'acqua) » o « intiepidire » si dice tebiar [tëbiâ] (Val Germanasca) o estebiar (Elva, Robilante [ëstëbiâ]), arompre, rompre (Val Germanasca), derómper (Robilante), derompre (Vernante) o flapir (Val Germanasca), aflapir (Salbertrand). L'aiga frasa (Elva), come l'aiva frasa (Vernante) o l'aiga neu « acqua neve » di Bellino, è lo stato particolare di una neve che la temperatura esterna fa diventare acqua.
    
    Nel lavoro dell'orto o di campagna l'acqua è importante : è necessario aigar (Salbertrand [eigâ]), enaiguar (brigasco) o banhar : « dare acqua (genericamente) », o arrosar [arouzar] « innaffiare » l'orto e abealar [abealar] (Bellino), bealar [bialâ] (Robilante) « irrigare » i campi e i prati. Per innaffiare l'orto o i fiori si adopera il banhaor (Val Vermenagna [banhour], Val Germanasca [banhoou]) « innaffiatoio », o nelle valli settentrionali il arrosoar (francesismo).
    La forma arrosar è attestata negli antichi valdesi : " iu plantei, Apollon arrosè, mas Diu donè acreissament " [yo plantei, Apollo arose mas Dio done acreisament] « io ho piantato, Apollo ha irrigato, ma è Dio che ha fatto crescere " (Cor1, III-6) : la citazione dà le forme coniugate del preterito verbale dell'antica lingua : plantei (1s), donè (3s).
    S'aigar si dice inoltre a Bellino di una pecora che si ammala bevendo troppa acqua.

    In Val Germanasca il corso d'acqua principale di una valle è l'aiga gròssa, la grand aiga [aigo groso, grand'aigo] (vede articolo BEAL). L'acqua del pozzo, della fontana o di un canale può essere clara « chiara » o trébol (Val Germanasca [tërbou], Bellino [trebou]), trébola (Val Vermenagna [teùrbboula] o anche estrébola), trobla  (Alta Valle Susa, Val Chisone) « torbida ».

    Divertirsi agitando dell'acqua è aigolear [aigoulhâ], bachassear, banhassear (Val Germanasca), bachassar, esbachassear (Robilante).

    L'aiguiera era a Bellino un recipiente per contenere dell'acqua, l'aiguier (Monterosso), o aigaier  a Salbertrand [egaî], è la vasca della cucina che serve a lavare le stoviglie e gli alimenti  (lo lavandin altrove). In cucina, l'aiga bòrnha è a Elva una minestra semplicemente fatta con acqua, uova e formaggio, l'aigueta è a Bellino l'acqua di cottura dei crosetins « pasta locale ».

    L'acqua supporta delle metafore nei proverbi : di uno che non può andare contro la sua natura "L'aiga ilh vai sempre finir ent la ma "  « l'acqua finisce sempre nel mare » (Val Germanasca) o "L'aiga vai sempre al pus bas " « l'acqua scende sempre giù » (Bellino), del tempo che non torna in dietro "L'aiga que passa ilh molina pas pus "  « l'acqua passata non macina più » (Val Germanasca), della forza della tentazione "Un pòl jamés dire : d'aquela aiga n'en bevo pas " [en pol jamè dir d'aquel'aigo n'en bevou pa] (Bellino) ...
occitan L'occitan aiga continua lo latin classic aqua de mesme sens. Una autra evolucion fonetica, comuna abo lo piemontés, a donat las formas, aiva (Lo Vernant) e eva (Robilant, bassa val Pò, ...).

    La prononciacion generala es [aigo] (per las variantas de la vocala finala veire l'article LUNA). Lo diftong ai es sovent prononciat [ei], per exemple quand al passa en posicion atòna dins lhi derivats : aigar [eigâ] (Salbertrand), aigueta [eigueto] (Blins), e decò a Ròchasmolas per afebliment de la tonica al plural : l'aiga, las aigas [l'aiguë, lâz eiga] ; totun la grafia manten lo diftong original.

    L'aiga es un corp quimic compausat, comunament present dins si tres estats fisics : gazós (vapor), liquid (rosaa o aiganha, plueia, riu, beal, laus, fònt e coma esticetas dins las neblas) e solid (brina, neu, glaç).

    Segond sa temperatura l'aiga es bulhenta, chauda, tèbia  o flapa,  arota « quasi tèbia » (Salbertrand : [arouta], Val Sant Martin : [aroutto]), rota (Ròchasmolas) o derota (Lo Vernant), frescha (Val Sant Martin [frêcho]) o fresca (Buebi [frësca]),  freida, tranchanta « quasi jalaa » (Salbertrand [transhanta]) o entracoraa [entracourà] (Blins).
    Una definicion de tèbi es donaa per un ancian tèxt valdés : [car tu sies tèbi, e non sies ni freit ni chaut] (Apoc. III-16, Bibla de Carpentràs). Localament (Salbertrand, Las Clavieras) la Val d'Ols utiliza lo francisme tieda « tèbia ». « Venir  tèbia o derota (per l'aiga) » o « far venir (l'aiga) tèbia o derota » l'es tebiar [tëbiâ] (Val Sant Martin) o estebiar (Elva, Robilant [ëstëbiâ]), o arompre, rompre (Val Sant Martin), derómper (Robilant), derompre (Lo Vernant) o flapir (Val Sant Martin), aflapir (Salbertrand).
    L'aiga frasa (Elva), coma l'aiva frasa (Lo Vernant) o l'aiga neu  de Blins, es l'estat particular d'una neu que la temperatura extèrna fai tornar en aiga.
    
    Dins lo travalh de l'òrt e de la campanha l'aiga es importanta : chal aigar (Salbertrand [eigâ]), enaiguar (brigasc) o banhar : « donar d'aiga (genericament) », o, per l'òrt, arrosar [arouzar] (Blins) e, per lhi champs e lhi prats, abealar [abealar] (Blins), bealar [bialâ]] (Robilant). Per arrosar l'òrt o las flors un anòbra lo banhaor (Val Vermenanha [banhour], Val Sant Martin [banhoou]), o dins las valadas septentrionalas l'arrosoar (francisme).
    La forma arrosar es atestaa dins lhi ancians tèxts valdés : "iu plantei, Apollon arrosè, mas Diu donè acreissament " [yo plantei, Apollo arose mas Dio done acreisament] (Cor1, III-6) : la citacion dona las formas conjugaas dal preterit verbal de l'anciana lenga : plantei (1s), donè (3s).
    S'aigar se ditz decò a Blins d'una fea que deven malata en bevent tròp d'aiga.

    En Val Sant Martin lo cors d'aiga principal d'una val es l'aiga gròssa, la grand aiga [aigo groso, grand'aigo] (veire article BEAL).
    L'aiga dal potz, de la fònt o d'un beal pòl èsser clara o trébol (Val Sant Martin [tërbou], Blins [trebou]), trébola (Val Vermenanha [teùrbboula] o decò estrébola), trobla  (Val d'Ols, Val Cluson).

    Se demorar en agitant d'aiga es aigolear [aigoulhâ], bachassear, banhassear (Val Sant Martin), bachassar, esbachassear (Robilant).

    L'aiguiera era a Blins un recipient per contenir d'aiga, l'aiguier (Montrós), o aigaier  a Salbertrand [egaî], es lo bacin de la foganha que sierve a lavar la claparia o lhi aliments (lo lavandin dins d'autri caires). En cusina, l'aiga bòrnha es a Elva una minestra simplament facha d'aiga, d'uous e de fromage, l'aigueta es a Blins l'aiga que lhi crosetins lhi còion dedins.

    L'aiga suporta de metafòras dins de provèrbis : d'un que pòl pas far contra sa natura " L'aiga ilh vai sempre finir ent la mar " (Val Sant Martin) o " L'aiga vai sempre al pus bas " (Blins), dal temp que tòrna pas en arreire "L'aiga que passa ilh molina pas pus " (Val Sant Martin), de la fòrça de la tentacion " Un pòl jamés dire : d'aquela aiga n'en bevo pas "  [en pol james dir d'aquel'aigo n'en bevou pa] (Blins)