Conclusion

Aquel jorn, a pena tornat a maison, Bernardino Lamis se butet mai al trabalh, febrilament.

Derant el avia dui jorns per finir d’esténder aquela leiçon que lhi istava tant a còr. Volia que foguesse formidabla. Chasque mot devia èsser una flechaa per aquel tedescàs dal von Grobler.

Sas leiçons el avia la costuma de las escriure da la premiera paraula fins a la darriera, dins de fuelhs de papier protocòl, de caràcter sobremenut. Puei, a l’Universitat, las lesia abo una vòutz lenta e grava, en clinant enreire la tèsta, en froncent lo front e en estendent las parpelhas per poler veire a travèrs las lents enselaas sus la poncha dal nas, da las nàrrias dal qual salhion dui boissonets de pèls gris irsuts creissuts liberament. Lhi dui fidèls escolans avion tot lo temp d’escriure esquasi sota dectada. Lo Lamis montava pas jamai en chaiera: era assetat umilament derant la tauleta dessot. Lhi bancs, dins la sala de classa, eron dispausat en quatre òrdres, a anfiteatre. La sala de classa era escura, e lo Ciotta e lo Vannìcoli al darrier òrdre, un d’aiçai, un d’ailai, ai dui extrems, per aver de clar da lhi dui uelhs ferrats que se durbion en aut. Lo professor lhi veïa pas jamai durant la leiçon: auvia ren que lo raspar de lors plumas coitosas.

Ailai, dins aquela sala de classa, puei que degun s’era levat en sa defensa, el se seria venjat de la vilania d’aquel tedescàs, en dictant una leiçon memorabla.

Auria derant expausat abo brèva clartat l’origina, l’essença, l’importança estòrica e las consequenças de l’eresia catara, en las resument da lhi siu dui volums; se seria puei lançat dins la part polèmica, en se valent de l’estudi crític sal libre dal von Grobler. Padron coma era de la matèria, e abo lo trabalh já prèst, sota man, una soleta fatiga auria rescontrat: aquela de tenir a fren la pluma. Abo l’inspiracion de la bila, auria escrich en dui jorn, sus aquel argument, dui autri volums pus poderós di premiers.

Ensita devia se restrénher a una lectura planiera de pauc mai de un’ora: o ben emplir d’aquela sia escritura menua ren mai de cinc o sies façadas de papier protocòl. Doas las avia já escrichas. Las autras tres o quatre devion servir per la part polèmica.

Derant de s’aprestar a far aquò, volguet reléser l’esbòç de son estudi crític sal libre dal von Grobler. Lo tiret fòra dal tiraor de l’escritòri, lhi soflet sus per chaçar la polvre, abo las lents já sus la poncha dal nas, e anet s’eslampear lòng lòng sal chaieràs.

A man a man, en lesent, se’n felicitet tant, que per miracle se retrobet pas drech en pè sus aquel chaieràs; e totas, una après l’autra, dins menc d’ un’ora, sensa lhi prene garda s’era minjat totas las escumetas que devion lhi servir per dui jorns.

Se butet a escriure resolvut, abo l’intencion de resúmer a grands trachs aquel estudi crític. Mas pauc a pauc, en escrivent, se laisset ganhar da la temptacion de l’encorporar tot de fila dins la leiçon, en lhi pareissent que pas ren foguesse sobrenc, ni un ponch ni una vírgula. Coma renonciar, de fach, a cèrtas expressions d’una finessa tan espontànea e tant eficaças? A cèrti arguments tan chauçants e decisius? E d’autri e d’autri encara lhi ne’n venion, en escrivent, pus lúcids, pus convincents, ai quals era pas possible renonciar.

Quora foguet al matin dal tresen jorn, que devia dectar la leiçon, Bernardino Lamis se trobet denant, sus l’escritòri, ben quinze façadas espessas espessas, non pas sies.

Se desaviet.

Mai que menimós dins son ofici, chasque an, al començament, avia la costuma de dectar lo somari de tota la matèria d’ensenhament que auria tractat durant lo cors, e an aqueste somari se tenia d’un biais mai que rigorós. Já avia fach, per aquela malaürosa publicacion dal libre dal von Grobler, una premiera concession a l’amor pròpri ofendut, en intrant aquel an a parlar esquasi sensa oportunitat de l’eresia catara. Mai d’una leiçon, donca, auria pas polgut lhi despensar. Volia pas a degun cost que se disesse que per caprici o per esconfle lo professor Lamis parlava a tòrt e a travèrs o mai dal necessari sus un argument que rintrava pas senon de luenh dins la matèria de l’annada.

Chalia donca, absolutament, dins las paucas oras que lhi restavon, reduire a uech, a nòu façadas al pus, las quinze que avia escrich.

Aquela reduccion lhi costet un esfòrç intellectual tant intens, que avertet pas nianca la grèla, lhi esluç, lhi tròns d’una violentíssima chavana que d’un crep s’era reversaa sus Roma. Quora foguet sal lindal dal portalet de la maison, abo son lòng rotlet de papier dessot lo braç, plovia a deluvi. Coma far? Mancavon a pena detz minutas a l’ora fixaa per la leiçon. Faset mai lhi eschaliers, per se munir de paraplueia, e s’aviet dessot l’aiga, en reparant al mielh lo rotlet de papier, sa «formidabla» leiçon.

Arribet a l’Universitat entun estat pietós: tremp da la tèsta ai pè. Laisset lo paraplueia dins la veirina dal portier; se sopatet un pauc da la plueia d’a còl, en pistant lhi pè; s’eissuet lo morre e montet a la lòbia.

La sala de classa – escura bèla enti jorns serens – abo aquel temp unfernal semelhava una catacomba; én lhi veïa a mala pena. Pasmenc, en intrant, lo professor Lamis, que de costuma auçava pas jamai la tèsta, auguet la consolacion de veire un inabitual afolament, e ne’n laudet dins son còr lhi dui fidats escolier que evidentement avion espanteat entre lors companhs la vòutz dal particular empenh abo lo qual lor vielh professor auria menat aquela leiçon que lhi era costaa tant de pena e de fatiga e ente abo un som esfòrç era enclaus un tal tesòr de cognicions e empreisonaa una tala finessa d’esperit.

En preda a una viva emocion, pauset lo chapèl e montet, aquel jorn, inabitualament, en chaiera. Las mans delicaas lhi tramolavon talament, que auguet pro de mal a s’enforchar las lents sus la poncha dal nas. Dins la sala de classa lo silenci era perfèct. E lo professor Lamis, desrocaa la roèla de papier, comencet a lèser abo una vòutz auta e vibranta, dont el mesme restet esmaravilhat. A qualas nòtas seria montat, quora, finia la part expositiva per la quala era pas adapt aquel ton de vòutz, se seria lançat dins la polèmica? Mas ent’aquel moment lo professor Lamis era pus patron d’el. Coma mordut da las vipras de son estil, de tant en tant sentia si rens se fénder per de lòngs freiçons e pauc a pauc auçava de mai en mai la vòutz e gestia, gestia. Lo professor Bernardino Lamis, totjorn tan regde, tan contenhós, aquel jorn gestia! Tròpa bila avia acumulat en sies mes, tròpa endinhacion lhi avion provocat la servilitat, lo silenci de la crítica italiana; e aqueste aüra, vaquí, per el era lo moment de la revenja! Tuchi aquilhi braves joves, que istavon a l’escotar religiosament,, aurion parlat d’aquesta sia leiçon, aurion dich que aquel jorn el era montat en chaiera per que da l’Atenèu de Roma partesse abo major solemnitat son esdenhosa responsa pas masque al von Grobler, mas a tota la Germània.

Lesia parelh da a pauc près tres quarts d’ora, totjorn pus enflamat e vibrant, quora l’estudent Ciotta, que en venent a l’Universitat era estat sorprés da un eslavàs pus fòrt e s’era abricat entun porton, s’esguinchet esquasi espaurit a l’uis de la sala de classa. En essent en retard, avia esperat que lo professor Lamis abo aquel temp da lops seria pas vengut a far leiçon. Aval, puei, dins la veirina dal portier, avia trobat un bilhetin dal Vannìcoli que lo pregava de l’excusar abo l’amat professor perqué «en estant que lo sera de derant s’era espelat un pè en salhent de maison, era ribatat per l’eschala, s’era desloat un braç e pr’aquò polia pas, abo son grand dolor, assíster a la leiçon».

A qui parlava, donca, abo tant de fervor lo professor Bernardino Lamis?

Quiet quiet, en polcha de pè, lo Ciotta passet lo lindal de la sala de classa e agachet a l’entorn. Abo lhi uelhs un pauc esbalonats dal clar de defòra, per tant qu’escarç, entreveiet decò el dins la sala de nombrós estudents, e ne’n restet estupit. Possible? S’esforcet de beicar mielh.

Una vintena de mantèls impermeables, estenduts aicí e ailai a esticear dins l’escura sala desèrta, formavon aquel jorn tot l’auditòri dal professor Bernardino Lamis.

Lo Ciotta, esbabuchit, se sentet jalar lo sang, en veient lo professor lèser tant enfervorat sa leiçon an aquilhi mantèls, e se tiret arreire esquasi abo paor.

Entrementier, finia l’ora, da la sala de classa da pè salhia rumorosament un estrop d’estudents de lei, que eron benlèu lhi proprietaris d’aqulhi mantèls.

D’abòrd lo Ciotta, que polia pas encà reprene da l’emocion, tendet lhi braç e se plantet derant l’uis per empedir lo pas.

– Per caritat, intratz pas! Dedins lhi a lo profesor Lamis.

– E çò que fai? – demanderon aquilhi, esmaravilhats de l’aire estravirat dal Ciotta.

Aqueste se butet un de sus la gola, puei diset plan, abo lhi uelhs esbarrats:

– Parla da solet!

Esclopet una clamorosa irrefrenabla grinhada.

Lo Ciotta sarret lèst lèst l’uis de la sala de classa, en suplicant mai:

– Quiets, per caritat, quiets! Donatz-lhi pas aquesta mortificacion, paure vielh! Ista parlant de l’eresia catara!

Mas lhi estudents, en prometent de far silenci, volgueron que l’uis foguesse mai dubèrt, plan planet, per se gòder dal lindal l’espectacle d’aquilhi lors paures mantèls qu’escotavon immòbils, esticeants, niers dins l’ombra, la formidabla leiçon dal professor Bernardino Lamis.

– ... mas lo maniqueïsme, òh senhors, lo maniqueïsme, en fons, çò que es? Disetz-lo vosautri! Aüra, se lhi premiers Albigés, a dicha de nòstre illustre estorian alemand, lo senhor Hans von Grobler...