La pròva

Vos pareisserè dròlle que mi aüra iste per far intrar un ors en gleisa. Vos prego de laissar-me far perqué siu ren propriament mi. Per tant qu’extravagant e audaciós me pòle conóisser, sai lo respèct que chal portar a una gleisa e una tala idea me seria pas jamai vengua en ment. Mas es vengua a dui joves clercs dal convent de Tovel, un natiu de Tuenno e l’autre de Flavòn, anats en montanha a salutar dui parents derant de partir missionaris en China.

Un ors, capirètz, intra pas en gleisa coma aquò, per lhi intrar; vuelh dir, coma se ren foguesse. Lhi intra per un ver e pròpri miracle, coma l’imagineron aquesti dui joves clercs. Segur, per lhi creire, chaleria aver ni mai ni menc de lor fàcila fè. Mas conveno que ren es pus de mal aver que de causas fàcilas coma aquelas. Per aquò, se vos l’avetz pas, poletz bèla pas lhi creire; e poletz bèla rire, en volent, d’aqueste ors que intra en gleisa perqué Diu lhi a donat l’encharja de butar a la pròva lo coratge di dui novèls missionaris derant de lor partença per la China.

Te-aquí entrementier l’ors derant la gleisa que auça abo la piòta la pesanta cubertura de cuer a la pòrta. E aüra, un pauc esperdut, vaquí que s’enfonilha dins l’ombra e entre las banchas en dobla fila de la navada dal metz se clina a espiar, e puei demanda abo gràcia a la premiera beguina:

– Escusatz, la sacrestia?

Es un ors que Diu a volgut far digne d’una Sia encharja, e vòl pas s’enganar. Mas bèla la beguina vòl pas interrómper sa preiera, e, agaçaa, pus abo lo gèst de la man que abo la vòutz índica d’ailai, sensa auçar la tèsta ni lhi uelhs. Parelh sa pas d’aver respondut a un ors. Senon, qui sa que quils.

L’ors s’enmalís pas; vai d’ailai e demanda al sacrestan:

Escusatz, Diu?

Lo sacrestan s’esbalausís:

– Coma, Diu?

E l’ors, estonat, duerb lhi braç:

– Es pas en cò siu aicí?

Aquel sa pas encà creire a si uelhs, tant qu’exclama esquasi en ton de demanda:

– Mas tu sies un ors!

– Ors, ja, coma me vees; m’isto pas donant per un autre.

– Justament, ors vòs parlar abo Diu?

Alora l’ors pòl pas far a menc de lo beicar abo compassion:

– Al contrari deuries t’esmaravilhar que isto parlant abo tu. Diu, per ton informacion, parla abo las bèstias mielh que abo lhi òmes. Mas aüra ditz-me se conoisses dui joves clercs que parton deman missionaris en China.

– Lhi conoisso. Un es de Tuenno e l’autre de Flavòn.

– Justament. Sas que son anatz en montanha a salutar lors parents e que devon rintrar en convent derant de lo sera?

– Lo sai.

– E qui vòs que m’aie donat totas aquestas informacions se ren Diu? Aüra sàpies que Diu vòl lhi sométer a una pròva e n’a donat l’encharja a mi e a un orset mon amís (poleriu dir filh, mas lo diso pas perqué nos bèstias reconoissem pas pus coma filhs nòstri naissuts que son arribats a un cèrt atge). Voleriu pas m’enganar. Desiderariu una descripcion pus precisa di dui clercs per pas far a d’autri clercs innocents una paor immeritaa.

La scèna es aicí representaa abo una cèrta malícia que de segur lhi dui clercs, en l’imaginant, lhi buteron pas; mas que Diu parle abo las bèstias mielh que abo lhi òmes me semelha pas que se pòle butar en dúbit, se un consídere que las bèstias (mas quora sien pas en qualque rapòrt abo lhi òmes) son sempre seguras de çò que fan, mielh que se lo saubesson; ren perqué sie un ben, o perqué sie un mal (já que aquestas son de malenconias ren que de lhi òmes) mas perqué seguisson obeïentas lor natura, o ben lo meian abo lo qual Diu se sierv per parlar abo lor. Lhi òmes al contrari, petulants e presomptuós, per voler tròp enténder en pensant abo lor tèsta, sus la fin entendon pas pus ren; de ren son pas jamai segurs; e an aquesti dirècts e precís rapòrts de Diu abo las bèstias rèston dal tot estrangiers; diso de mai, lhi suspècton pas nimanc.

Lo fach es que al trescòl, se ne’n tornant al convent, quora quiteron lo viòl de la montanha per prene lo chamin que mena a la valada, lhi dui joves clercs se veieron aqueste chamin empachat da un ors e un orset.

Era la prima avançaa; pas pus donca lo temp que ors e lops calon afamats dai monts. Lhi dui joves clercs avion chaminat fins aüra jaiós al metz di champs trabalhats que prometion una bòna culhia e abo la vista regaudia da la frescor de tot aquel vèrd novèl que, endorat dal solelh baissant, desbordava abo delícia dins la valada ubèrta.

Esbuïts, s’arresteron. Eron, coma devon èsser lhi clecs, desarmats. Masque aquel de Tuenno avia un grossier barròt rabastat sal chamin, en calant da la montanha. Inútil afrontar abo aquò las doas bèstias.

D’instint, per prima causa, se vireron a beicar enreire en cèrcha d’ajut o de un’escampa. Mas avion laissat masque un pauc pus amont una mendia que abo un foet gardava tres crinets.

La veieron que s’era decò ilhe viraa a beicar vèrs la valada, mas sensa lo mínim senh d’espavent chantava ailamont, en asopatant flapament aquel siu foet. Era clar que veïa pas lhi dui ors. Lhi dui ors que pasmenc eron aquí ben en vista. Coma lhi veïa pas?

Estonats de l’indiferença d’aquela mendia per un instant augueron lo dúbit que, o aquilhi dui ors foguesson un’allucinacion, o que ilhe lhi conoissesse já coma d’ors dal luec adomestiats e inofensius; perqué era pas en deguna maniera admissible que lhi veiesse pas: aquel pus gròs, drech ailai e fèrm a garda dal chamin, enòrme còntralutz e tot nier, e l’autre pus pichòt que venia s’arrambant plan planet en dandaneant sus las piòtas cortas e que aüra te-aquí se butava a virar a l’entorn dal clerc de Flavòn e a man a man en virant lo nuflava da tuchi lhi cants.

Lo paure jove avia auçat lhi braç coma en senh de rendicion o per se salvar las mans e, ren saubent çò que far d’autre, se lo beicava virar a l’entorn, abo tota l’anma en suspens. Puei, a una mira, en lançant un esgard fugitiu al companh e en se veient palle en el coma entun espech, de colp, qui sa perqué, se faset tot ros e lhi sorriet.

Foguet un miracle.

Bèla lo companh, sensa sauber perqué, lhi sorriet. E súbit lhi dui ors, en veient aquel eschambi de sorrís, coma se decò lor a lor torn se foguesson eschambiats un gèst, mai que pus tranquilament se’n aneron vèrs lo fons de la valada.

La pròva per ilhs era facha e lor dever absolgut.

Mas lhi dui cletcs avion pas encara capit ren. Tant es ver que aquí pr’aquí, en veient se’n anar tan tranquilament lhi dui ors, restèron per un bèl pauc malsegurs a seguir abo lhi uelhs aquela emprovisa retiraa, e puei que aquesta per la naturala maladreça d’las doas bèstias polia pas ren lor aparéisser ridícula, en tornant se beicar entre ilhs, troberon pas de mielh que descharjar tota la paor que s’eron pilhats dins una lònja fracassanta risada. Causa que certament aurion pas fach, se auguesson d’abòrd capit que aquilhi dui ors eron mandats da Diu per butar lor coratge a la pròva e que per aquò rire de lor tant grossierament era parier qu’enrire Diu. Se jamai una suposicion d’aquel genre lor foguesse passaa per la tèsta, pustòst que a Diu per la paor que s’eron pilhats aurion pensat al diaul que avia volgut la far a l’un e a l’autre en mandant aquilhi dui ors.

Capieron qu’ensita era istat pròpri Diu e ren lo diaul quora veieron lhi dui ors se virar a lor risada, fierament agaçats. De segur ente aquel moment lhi dui ors atenderon que Diu, desdenhat da tant d’incomprension, lor comandesse de tornar enreire e punir lhi dui inconsiderats, en se lhi minjant.

Confesso que mi, foguesse istat diu, un diu pichòt, auriu fach coma aquò.

Mas Diu grand avia já tot comprés e perdonat. Aquel premier sorrís, per tant que involontari, di dui joves clercs, mas de segur naissut da l’onta d’aver tant de paor, lor que, en devent far lhi missionaris en China, s’eron empausats de pas n’aver, aquel premier sorrís era bastat a Diu, pròpri perqué naissut parelh, inconscientement, dins la paor; e per aquò avia comandat ai dui ors de se retirar. Regard a la seconda risada tan grossiera era natural que lhi dui joves creiesson de l’adreçar al diaul que avia volgut lor far paor, e ren a El que avia volgut butar lor coratge a la pròva. E aiçò, perqué degun mielh de Diu pòl sauber per contínua experiença que tantas accions, que a lhi òmes per lor cort veire pareisson marrias, las fai pròpri El, per sas autas fins secretas, e lhi òmes ensita creon fadament que sie lo diaul.