(conclusion)

E ben, senhors: a Belluca, ente aquestas condicions, era avengut un fach mai que natural.

Quora anero a trobar-lo a l’ospici, m’o contiet el mesme, per fil e per senh. Bò, era encara un pauc exaltat, mas mai que naturalament, per çò que lhi era arribat. Riïa di mètges e di infermiers e de tuchi si collègas, que lo creïon desenit.

– magara! – disia. – Magara!

Senhors, Belluca s’era desmentiat depuei ben, ben d’ans – mas pròpi desmentiat – que lo mond existia.

Plonjat ental contuni torment d’aquela sia malaürosa existença, plonjat tot lo jorn enti còmptes de son ofici, sensa jamai un moment de respir, coma una bèstia bindaa, estachaa a la barra d’una roa o d’un molin, bò senhors, s’era desmentiat depuei d’ans e d’ans – mas pròpi desmentiat – que lo mond existia.

Dui sera derant, en se campant a durmir esquintat sus aquel divanàs, benlèu per tròpa fatiga, d’un biais inabitual, era pas arribat a s’endurmir súbit. E, tot d’un crep, ental silenci profond de la nuech, avia sentut, de luenh, sublar un tren. Lhi era semelhat que las aurelhas, après tanti ans, qui sa coma, se foguesson destopaas.

Lo suble d’aquel tren tot d’un crep lhi avia dubèrt e portat via la misèria de tuchi aquilhi sius orribles pensaments, e coma descubèrcelat da una tomba s’era retrobat a planar abramat ental vueit ariós dal mond que s’espalancava enòrme tot a l’entorn.

S’era tengut istintivament a las cubèrtas que tuchi lhi seras se butava a còl, avia corrut abo lo pensier darreire aquel tren que s’elunhava dins la nuech.

Existia, ah! Existia, fòra d’aquela casa orribla, fòra de tuchi si torments, existia lo mond, ben, ben de mond luenh, vèrs lo qual s’enandiava aquel tren... Florença, Bologna, Turin, Venècia... ben de vilas, ente el da jove era istat e qu’encara, de segur, dins aquela nuech treslusion de lutz sus la tèrra. Bò, saubia la vita qu’én lhi vivia! La vita que un temp avia viscut decò el! E continuava, aquela vita: era sempre continuaa, mentre qu’el aquí, coma una bèstia bindaa, virava la barra dal molin.

Lhi avia pas pus pensat! Lo mond s’era sarrat per el, dins lo torment de sa casa, dins l’àrida, espinosa estrechor de sa computisteria... Mas aüra, vaquí, lhi rintrava, coma per un violent travasament, dins l’esperit. Lo moment, que arribava per el, aquí, ente aquela sia preison, escorria coma un freiçon elèctric per tot lo mond, e abo el l’imaginacion revelhaa a l’emprovís polia, vaquí, polia seguir-lo per de vilas conoissuas e desconoissuas, de landas, de montanhas, de forèstas, de mars... Aquel mesme freiçon, aquel mesme batement de còr dal temp. Lhi avia, mentre qu’el aquí sufria, lhi avia de montanhas solitàrias nevosas que levavon al cèl nuechenc lhi azur frònts... Bò, bò, las veïa, las veïa, las veïa parelh... lhi avia lhi oceans... las forèstas...

E donca, el – aüra que lo mond lhi era rintrat dins l’esperit –d’un qualque bias polia se consolar! Bò, en se gavant vinca tant da son torment, per prene abo l’imaginacion una golaa d’aire ental mond.

Lhi bastava!

Naturalament, lo premier jorn, avia exagerat. S’era embrinat. Tot lo mond, dedins d’un crep: un cataclisma. Pauc a pauc, se seria repatat. Era encara ebri dal tròp tròp d’aire que lhi avia, lo sentia.

Seria anat, a pena restablit dal tot, a demandar escusa al cap-ofici, e auria représ coma derant sa computisteria. Solament lo cap-ofici devia pas preténder tròp da ele coma per lo passat: devia lhi concéder que vinca tant, entre una partia e l’autra da registrar, fasesse un’escapaa, bò, en Sibèria... o, o... dins las forèstas dal Congo:

– Én lo fai entun virat de man, senhor Cavalier miu. Aüra que lo tren a sublat...