Portal d’Occitània    Letteratura occitana

Las Barícolas d'òr / Gli occhiali d'oro - Giorgio Bassani

Las Barícolas d'òr / Gli occhiali d'oro 17-18/18 - Fin

LAS BARÍCOLAS D’ÒR de Giorgio Bassani "Chaminar e pensar", traduzione in lingua occitana a cura di Peyre Anghilante. Voce recitante di Dario Anghilante.

Las Barícolas d'òr / Gli occhiali d'oro 17-18/18 - Fin
occitan

cap. 17

Plovet tot lo sande e la diamenja. Decò per aquel motiu, benlèu, desmentiero la promessa de Fadigati. Me telefonet pas, e nimanc mi lhi telefonero: mas per una pura desmentiança, repeto, ren de propaus. Plovia sensa un moment de relam. Da ma chambra agachavo a travèrs la fenèstra lhi àrbols dal jardin. La plueia torrenciala semalhava s’acharnir particularament còntra la plòba, lhi dui olmes, lo chastanhier, ai quals man a man anava eschancant las darrieras fuelhas. Masque la niera magnòlia, al centre, intacta e sobrestiçanta, godia visiblament d’las ramaas d’aiga que l’envestion.

Diamenja matin donero ripeticion de latin a Fanny. Avia já repilhat l’escòla, mas avia de mal abo la sintaxi. Me faset veire una revirada da l’italian plena borraa d’errors. Comprenia pas, e m’enfuriero.

Sies una cretina!”

Esclatet en plor. Despareissut lo bronzatge de la mar, la pel de sa chara era tornaa pàllia, esquasi diàfana, tant da laissar transparéisser a las témpias lo blòi de las venas. Lhi pels suelis lhi cheïon sensa gràcia sus las espatletas trantolhantas.

Alora l’embracero e la baisero.

Se pòl sauber perqué plores?”

E lhi prometero que après dinar l’auriu menaa al cínema.

Salhero solet, per còntra. Intrero a l’Excelsior.

Galeria?” demandet la caissiera, que me conoissia, da l’aut de son púlpit.

Era una frema da l’atge indefinible, bruna, riçolina, formosa, ben podraa e pintraa. Da quanti ans istava aialai, pigrament guinchaira dessot las parpelhas pesantas, grotèsc ídol borgés? L’aviu vista sempre: fins da quora, da mainats, la mama nos mandava al cínema abo la frema de servici. De costuma anàvem lo mèrcre après-merenda, perqué lo jòus lhi avia pas l’escòla; e montàvem tuchi lhi bòts en galeria.

La man grassa, blancha, abo las onglas lacaas, m’ofria lo bilhet. Lhi avia qualquaren de ben segur, esquasi d’emperiós, dins la placiditat d’aquel gèst.

No, donatz-me un pòst en platea,” respondero abo freidessa, ren sensa dever ganhar un imprevedible sens de vergonha. E en aquel mesme instant me tornet en ment Fadigati.

Porgero lo bilhet a la màsquera, penetrero dins la sala, e malgrat la fola trobero d’abòrd un sèti.

Un’estranja inquietuda m’oblijava d’un contun a destornar l’esgard da l’esquèrm. Mincatant creïu d’aver entrevist a travèrs la tuba e la foscor son chapèl, son pastran, sas lents relusentas, e atendiu l’interval abo un’ànsia creissenta. Mas puei, te aquí lo clar. E alora, al clar (après aver beicat en vir, dins las filas d’las banchas ente lhi avia mai de divisas grisas-vèrdas, o enti corredors da cant, arrent ai pesants tendatges d’las pòrtas d’intrada, e bèla ailamont, en galeria, borraa, fins al plafon de jovenets de retorn da la partia, de monsús e de damisèlas en chapèl e pelissa, d’oficials de l’armada e de la Milizia, de monsús ancians e de mesa etat tuchi mai o menc somelhós), alora, al clar, deviu chasque bòt reconóisser que se tractava pas d’el, el lhi era pas. lhi era pas, no – me disiu, en temptant de me rassegurar –. Mas perqué auria degut èsser aquí? A Ferrara existion, après tot, autri tres cínema. E enti cínema era pas de sera, après cina, que avia totjorn preferit lhi anar?

Quora salhero, vèrs sèt oras e mesa, plovia pas pus. Estraçaa a eschancons, lo jaç de nèblas laissava entreveire lo cèl estelat. Un vent tendut e chaud avia rapidament eissuat lhi marchapè.

Atraversero lo Listone e prenero per via Bersaglieri del Po. Dal caire de Gorgadello agachero da cant vèrs las cinc fenèstras de son apartament. Tut sarrat, tot escur. Provero alora a telefonar dal vesin pòst públic de la T.I.M.O., en via Cairoli. Mas ren, silenci, deguna respòsta.

Temptero mai d’aquí a gaire da maison, e já mai da la T.I.M.O. lo matin d’après, lo luns: totjorn abo lo mesme resultat.

Serè partit,” me disero enfin, en salhent da la cabina. “Quora tornarè, serè de segur el a se far viu.”

Calavo aüra per via Savonarola dins la calma solelhaa d’un bòt après-metzjorn. Pauc de monde e espanteat al lòng di marchapè; da las fenèstras dubèrtas salhion de musiquetas de la ràdio e de sentors de cusina. En chaminant, mincatant auçavo lhi uelhs en amont, vèrs lo cèl blòi, perfèct, còntra lo qual se gravavon durament lhi profils di cornisons e d’las gòrjas. encara úmids de plueia, lhi cubèrts a l’entorn dal plaçal de la gleisa de Sant Girolamo pareission pus bruns que ros, esquasi niers.

Just derat l’intrada de la Maternitat m’embatero en Cenzo, lo vendere de jornals.

Coma vai la S.P.A.L., aquest an? Lhi demandero, en m’e fermant a chatar lo “Padano”. “Lhi la fasem a passar en B?”

Benlèu en creient que lo pilhesse en vir, me donet un’ulhaa de travèrs. Pleet lo jornal, me lo porzet ensem a la rèsta, e se’n anet, en bralhant mai que polia lhi títols.

Clamorosa desfacha dal Bologna a Turiiin! La S.P.A.L. salh embatua dal terren de Carpiii!”

Enfilavo la clau dins la serradura dal porton de la maison, e auviu encara sa vòutz luenha ressonar per las charrieras desèrtas.

Dessobre trobero ma maire tota alègra. Mon fraire Ernesto avia telegrafat da París, en avisant que seria rintrat en Itàlia lo sera mesme. Se seria fermat a Milan mesa jornaa, aquela de deman. Comptava totun d’èsser a Ferrara per cina.

E mon paire l’a saubut?” demandero, un pauc ferit da sas larmas de jòia, e sensa quitar d’examinar lo fuelh jaun dal telegrama.

No. Es salhit a dètz oras. Devia anar en Comunitat, puei en banca, e lo telegrama es arribat vèrs onze e mesa. Qui sa coma serè content! Aquesta nuech arribava pas a durmir. Disia tuchi lhi moments: “Se almenc Ernesto foguesse a maison decò el!”.”

A pas telefonat degun, per mi?”

No, o mielh bò, atend...”

Contraiet lo morre dins l’esfòrç de recordar, e entrementier agachava a drecha e a manchina: coma se lo nom de la persona que avia telefonat auguesse polgut lo léser escrich sal paviment o sus las parets.

Ah, bò... Nino Bottecchiari...” diset enfin.

E degun autre?”

Me semelha de no. Nino s’es ben racomandat que tu lhi teléfones... perqué lo cèrches pas, vinca tant? A l’aire d’èsser un bòn amís.”

Nos butérem a taula noautri dui solets (Fanny lhi era ren, una companha d’escòla l’avia envidaa a dinar). Ma maire parlava d’Ernesto. Començava já a se sagrinar. Se seria inscrich a lei o medecina? E se per còntra auguesse pilhat engenheria? Coma se sie l’anglés, que d’aüra enlai devia conóisser a la perfeccion, lhi seria sensa dúbit tornat mai que útil: enti estudis, dins la vita...

Aquel jorn mon paire tardet mai que de costuma. Quora arribet, érem já a la frucha.

Gròssas nòvas!” exclamet, en esbalasant la pòrta dal tinèl.

Se laisset cheire de pes sus la carea abo un “aah!” de satisfaccion. Era guichit, espalli, mas radiant.

Agachet vèrs la pòrta de la cusina per se sincerar que Elisa, la cusiniera, istesse pas intrant en aquel moment. Puei, en barrant per l’excitacion lhi uelhs bloiets, s’eslonget al dessús de la taula abo l’evident propaus de vueidar lo sac.

Lhi arribet pas. Ma maire foguet prèsta a lhi fichar dessot lo nas lo telegrama despleat.

Decò nosautri avem de nòvas importantas,” diset, e sorriia orgulhosa. “Çò que ne’n dises?”

Ah... es d’Ernesto” faset mon paire, destrach. “Quora arriba? S’es decidat, finalament!”

Coma, quora arriba!” criet ma maire, ofendua. “As pas lesut? Deman sera, no?”

Lhi eschanquet da la man lo telegrama. Morrua, comencet a lo replegar soanhosament.

Semelha nimanc que se tracte de son filh!”, ramonhava a uelhs bas, mentre que pausava mai lo telegrama dins la sacòcha dal faudil.

Mon paire se viret a me gachar. Plen de ràbia, invocava ma testimoniança e mon socors. Ma mi tasiu. Lhi avia qualquaren que m’empedia d’intervenir, de conciliar aquela pichòta rusa enfantila.

Alora, sentem” consentet enfin ma maire, mas abo l’aire sustot de far un plaser a mi.


cap. 18

Las nòvas que mon paire avia da nos comunicar eron las seguentas.

Mes’ora derant, al Credito Italiano, lhi era capitat d’encontrar l’avocat Geremia Tabet, que, coma saubíem ben, ren masque era sempre istat “dins las secretas causas” de la Casa del Fascio de Ferrara, mas notoriament godia decò de “l’amistat” e de l’estima de Sua Eccellenza Bocchini, lo cap de la Policia.

Dal temp que sortion ensem dal Credito, Tabet avia pilhat sotabraç mon paire. Recentament era estat a Roma per d’afars – lhi avia confiat –: ocasion, aquela, que lhi avia donat la possibilitat de “butar un moment lo nas” delai dal suelh dal Viminal. Vists lhi temps e las circonstanças, pensava que lo secretari particular de Sua Eccellenza l’auria nimanc anonciat. Mas no. Lo prefèct doctor Corazza l’avia súbit introduch dins la granda sala ente lo “patron” trabalhava.

Char avocat!”, avia exclamat Bocchini, en lo veient intrar.

S’era auçat, lhi era vengut encòntra a meitat dal salon, lhi avia sarrat chalorosament la man, l’avia fach acomodar dins na poltrona. Puei, sensa tanti preàmbuls, avia afrontat la question d’las leis racialas just propausaas.

Gardatz pura vòstra bèla calma, Tabet”, parelh s’era exprimut, “e indusètz a la calma e la confiança, vos prego, lo major numre possible de vòstri correligionaris. En Itàlia, siu autorizat a vos lo garantir, una legislacion sus la raça serè pas jamai varaa”.

Lhi jornals, es ver, parlavon encà mal de lhi “israelitas” – avia contuniat Bocchini – mas ren que per de rasons superioras, per de rasons de política estrangiera. Chalia compréner. Ent aquesti darriers mes lo Duce era vengut se trobar dins la necessitat “impre-scin-di-bla” de far creire a las democracias occidentalas que l’Itàlia desenant foguesse liaa a doble fil abo la Germània. Qual argument donc auria polgut trobar pus persuasiu d’un pauc d’antisemitisme? Qu’istessem tranquils. Seria bastat un contròrdre dal mesme Duce, e tuchi lhi chans da palhier coma Interlandi e Preziosi (lo Cap de la Policia obstentava vèrs ilhs un som mesprèsi) l’aurion plantaa da un jorn a l’autre de japar.

Esperem! Sospiret ma maire, abo lhi grands uelhs marrons virats vèrs lo cubèrt. “Esperem que Mussolini se decide a lo donar fito, son contròrdre!”.

Intret l’Elisa abo lo tondin oval de la pasta eissucha, e mon paire se taset. Alora arrambero la carea. Après m’èsser tirat sus, m’avesinero al moblet de la radio. Avisquero. Tupero. Enfin m’assetero dins la poltrona en vim, aquí da cant.

Per qual motiu partecipavo pas a las esperanças di mius? Çò que lhi avia dins lor entosiasme que m’anava pas? “Diu, Diu...” disiu entre mi, en sarrant las dents. “A pena l’Elisa serè sortia d’aquesta estància, sento que mon paire tacarè mai a parlar”.

Ero desperat, absolutament desperat. E segur ren perqué dubitesse que lo Cap de la Policia auguese mentit, mas per aver vist mon paire d’abòrd tant content o mielh impacient de lo tornar. Donc era pròpi aquò que suportavo pas? – me demandavo –. Suportavo pas que el foguesse aürós? Que l’avenir lhi sorriesse já mai coma un bòt, coma derant?

Sortero lo jornal da la sacocha e, donaa una gachaa a la pàgina d’ubertura, passero directament an aquela esportiva. Inútil. Malgrat tot mon esfòrç de concentrar l’atencion sus la cronica de la partia Juventus-Bologna, s’achabaa a Turin, justament coma aviu auvit criar da Cenzo, abo la “clamorosa desfacha” dal Bologna, ren da far, la tèsta m’escapava sempre via.

La jòia de mon paire – pensavo – era aquela de l’escolaret fòrabandit injustament que, sonat mai enreire per òrdre dal magistre dal corredor desèrt ente es restat per un pauc de temp en exili, se tròbe, tot d’un crep, còntra totas sas aspectativas, mai admés dins la classa abo si chars companhs: ren masque absolvut, mas reconoissut innocent e reabilitat en plen. E ben, era pas just, en fons, que mon paire joïesse coma un mainat? Mas mi no. Lo sens de solituda que m’avia sempre acompanhat ent aquilhi darriers mes al pus devenia, pròpi aüra, encara pus atròç: total e defintiu. Da mon exili seriu pas jamai tornat. Jamai pus.

Aucero la tèsta. L’Elisa se’n era anaa, la pòrta de la cusina semelhava mai ben sarraa. Mas mon paire contuniava a istar quiet, o esquasi. Corb sus son tondin, se limitava a eschambiar mincatant qualque frasa sensa importança abo la mama, que lhi sorriïa complasua. De lòngs rais d’un solelh já pomeridian trapassavon la penombra dal tinèl. Venion dal salòt da cant, que ne’n desbordava. Quora auguesse finit de minjar, mon paire se seria retirat de delai, a durmir cojat sal sofà de pèl. Lo veïu. Separat, ailai, sarrat, gandit. Coma dins un cocon rosat luminós. Abo lo morre ingènu semost a la lutz, durmia, envòut dins sa mantèla...

Tornero a mon jornal.

E te-aquí, al fons de la pàgina de manchina, derant a la pagina esportiva, lhi uelhs me tomberon sus un títol de grandessa mesana.

Disia:

CONOISSUT PROFESSIONISTA FERRARÉS

NEAT DINS LAS AIGAS DAL PÒ

PRÈS DE PONTELAGOSCURO

Creo que per qualque seconda lo còr me quitesse de picar. Mas aviu pas ben comprés, m’ero pas encara rendut còmpte.

Respirero profondament. E aüra compreniu, bò, aviu comprés já derant que comencesse a léser la mesa colomneta dessot lo títol, que parlava pas gis de suicidi, s’entend, mas, second l’estil di temps, masque de desgràcia (degun polia se suprímer, en aquilhi ans: nimanc lhi vielhs desonorats e sensa pus deguna rason de restar al mond...).

Coma que sie, finiero pas de lo léser. Baissero las parpelhas. Lo còr batia mai regular. Atendero que l’Elisa, pareissua mai per un instant, nos laissesse un autre bòts solets, e puei, tranquillament, mas d’abòrd:

es mòrt lo doctor Fadigati”, disero.


Las Barícolas d'òr / Gli occhiali d'oro 17-18/18 - Fin

LAS BARÍCOLAS D’ÒR de Giorgio Bassani "Chaminar e pensar", traduzione in lingua occitana a cura di Peyre Anghilante. Voce recitante di Dario Anghilante.

Las Barícolas d'òr / Gli occhiali d'oro 17-18/18 - Fin
occitan

cap. 17

Plovet tot lo sande e la diamenja. Decò per aquel motiu, benlèu, desmentiero la promessa de Fadigati. Me telefonet pas, e nimanc mi lhi telefonero: mas per una pura desmentiança, repeto, ren de propaus. Plovia sensa un moment de relam. Da ma chambra agachavo a travèrs la fenèstra lhi àrbols dal jardin. La plueia torrenciala semalhava s’acharnir particularament còntra la plòba, lhi dui olmes, lo chastanhier, ai quals man a man anava eschancant las darrieras fuelhas. Masque la niera magnòlia, al centre, intacta e sobrestiçanta, godia visiblament d’las ramaas d’aiga que l’envestion.

Diamenja matin donero ripeticion de latin a Fanny. Avia já repilhat l’escòla, mas avia de mal abo la sintaxi. Me faset veire una revirada da l’italian plena borraa d’errors. Comprenia pas, e m’enfuriero.

Sies una cretina!”

Esclatet en plor. Despareissut lo bronzatge de la mar, la pel de sa chara era tornaa pàllia, esquasi diàfana, tant da laissar transparéisser a las témpias lo blòi de las venas. Lhi pels suelis lhi cheïon sensa gràcia sus las espatletas trantolhantas.

Alora l’embracero e la baisero.

Se pòl sauber perqué plores?”

E lhi prometero que après dinar l’auriu menaa al cínema.

Salhero solet, per còntra. Intrero a l’Excelsior.

Galeria?” demandet la caissiera, que me conoissia, da l’aut de son púlpit.

Era una frema da l’atge indefinible, bruna, riçolina, formosa, ben podraa e pintraa. Da quanti ans istava aialai, pigrament guinchaira dessot las parpelhas pesantas, grotèsc ídol borgés? L’aviu vista sempre: fins da quora, da mainats, la mama nos mandava al cínema abo la frema de servici. De costuma anàvem lo mèrcre après-merenda, perqué lo jòus lhi avia pas l’escòla; e montàvem tuchi lhi bòts en galeria.

La man grassa, blancha, abo las onglas lacaas, m’ofria lo bilhet. Lhi avia qualquaren de ben segur, esquasi d’emperiós, dins la placiditat d’aquel gèst.

No, donatz-me un pòst en platea,” respondero abo freidessa, ren sensa dever ganhar un imprevedible sens de vergonha. E en aquel mesme instant me tornet en ment Fadigati.

Porgero lo bilhet a la màsquera, penetrero dins la sala, e malgrat la fola trobero d’abòrd un sèti.

Un’estranja inquietuda m’oblijava d’un contun a destornar l’esgard da l’esquèrm. Mincatant creïu d’aver entrevist a travèrs la tuba e la foscor son chapèl, son pastran, sas lents relusentas, e atendiu l’interval abo un’ànsia creissenta. Mas puei, te aquí lo clar. E alora, al clar (après aver beicat en vir, dins las filas d’las banchas ente lhi avia mai de divisas grisas-vèrdas, o enti corredors da cant, arrent ai pesants tendatges d’las pòrtas d’intrada, e bèla ailamont, en galeria, borraa, fins al plafon de jovenets de retorn da la partia, de monsús e de damisèlas en chapèl e pelissa, d’oficials de l’armada e de la Milizia, de monsús ancians e de mesa etat tuchi mai o menc somelhós), alora, al clar, deviu chasque bòt reconóisser que se tractava pas d’el, el lhi era pas. lhi era pas, no – me disiu, en temptant de me rassegurar –. Mas perqué auria degut èsser aquí? A Ferrara existion, après tot, autri tres cínema. E enti cínema era pas de sera, après cina, que avia totjorn preferit lhi anar?

Quora salhero, vèrs sèt oras e mesa, plovia pas pus. Estraçaa a eschancons, lo jaç de nèblas laissava entreveire lo cèl estelat. Un vent tendut e chaud avia rapidament eissuat lhi marchapè.

Atraversero lo Listone e prenero per via Bersaglieri del Po. Dal caire de Gorgadello agachero da cant vèrs las cinc fenèstras de son apartament. Tut sarrat, tot escur. Provero alora a telefonar dal vesin pòst públic de la T.I.M.O., en via Cairoli. Mas ren, silenci, deguna respòsta.

Temptero mai d’aquí a gaire da maison, e já mai da la T.I.M.O. lo matin d’après, lo luns: totjorn abo lo mesme resultat.

Serè partit,” me disero enfin, en salhent da la cabina. “Quora tornarè, serè de segur el a se far viu.”

Calavo aüra per via Savonarola dins la calma solelhaa d’un bòt après-metzjorn. Pauc de monde e espanteat al lòng di marchapè; da las fenèstras dubèrtas salhion de musiquetas de la ràdio e de sentors de cusina. En chaminant, mincatant auçavo lhi uelhs en amont, vèrs lo cèl blòi, perfèct, còntra lo qual se gravavon durament lhi profils di cornisons e d’las gòrjas. encara úmids de plueia, lhi cubèrts a l’entorn dal plaçal de la gleisa de Sant Girolamo pareission pus bruns que ros, esquasi niers.

Just derat l’intrada de la Maternitat m’embatero en Cenzo, lo vendere de jornals.

Coma vai la S.P.A.L., aquest an? Lhi demandero, en m’e fermant a chatar lo “Padano”. “Lhi la fasem a passar en B?”

Benlèu en creient que lo pilhesse en vir, me donet un’ulhaa de travèrs. Pleet lo jornal, me lo porzet ensem a la rèsta, e se’n anet, en bralhant mai que polia lhi títols.

Clamorosa desfacha dal Bologna a Turiiin! La S.P.A.L. salh embatua dal terren de Carpiii!”

Enfilavo la clau dins la serradura dal porton de la maison, e auviu encara sa vòutz luenha ressonar per las charrieras desèrtas.

Dessobre trobero ma maire tota alègra. Mon fraire Ernesto avia telegrafat da París, en avisant que seria rintrat en Itàlia lo sera mesme. Se seria fermat a Milan mesa jornaa, aquela de deman. Comptava totun d’èsser a Ferrara per cina.

E mon paire l’a saubut?” demandero, un pauc ferit da sas larmas de jòia, e sensa quitar d’examinar lo fuelh jaun dal telegrama.

No. Es salhit a dètz oras. Devia anar en Comunitat, puei en banca, e lo telegrama es arribat vèrs onze e mesa. Qui sa coma serè content! Aquesta nuech arribava pas a durmir. Disia tuchi lhi moments: “Se almenc Ernesto foguesse a maison decò el!”.”

A pas telefonat degun, per mi?”

No, o mielh bò, atend...”

Contraiet lo morre dins l’esfòrç de recordar, e entrementier agachava a drecha e a manchina: coma se lo nom de la persona que avia telefonat auguesse polgut lo léser escrich sal paviment o sus las parets.

Ah, bò... Nino Bottecchiari...” diset enfin.

E degun autre?”

Me semelha de no. Nino s’es ben racomandat que tu lhi teléfones... perqué lo cèrches pas, vinca tant? A l’aire d’èsser un bòn amís.”

Nos butérem a taula noautri dui solets (Fanny lhi era ren, una companha d’escòla l’avia envidaa a dinar). Ma maire parlava d’Ernesto. Començava já a se sagrinar. Se seria inscrich a lei o medecina? E se per còntra auguesse pilhat engenheria? Coma se sie l’anglés, que d’aüra enlai devia conóisser a la perfeccion, lhi seria sensa dúbit tornat mai que útil: enti estudis, dins la vita...

Aquel jorn mon paire tardet mai que de costuma. Quora arribet, érem já a la frucha.

Gròssas nòvas!” exclamet, en esbalasant la pòrta dal tinèl.

Se laisset cheire de pes sus la carea abo un “aah!” de satisfaccion. Era guichit, espalli, mas radiant.

Agachet vèrs la pòrta de la cusina per se sincerar que Elisa, la cusiniera, istesse pas intrant en aquel moment. Puei, en barrant per l’excitacion lhi uelhs bloiets, s’eslonget al dessús de la taula abo l’evident propaus de vueidar lo sac.

Lhi arribet pas. Ma maire foguet prèsta a lhi fichar dessot lo nas lo telegrama despleat.

Decò nosautri avem de nòvas importantas,” diset, e sorriia orgulhosa. “Çò que ne’n dises?”

Ah... es d’Ernesto” faset mon paire, destrach. “Quora arriba? S’es decidat, finalament!”

Coma, quora arriba!” criet ma maire, ofendua. “As pas lesut? Deman sera, no?”

Lhi eschanquet da la man lo telegrama. Morrua, comencet a lo replegar soanhosament.

Semelha nimanc que se tracte de son filh!”, ramonhava a uelhs bas, mentre que pausava mai lo telegrama dins la sacòcha dal faudil.

Mon paire se viret a me gachar. Plen de ràbia, invocava ma testimoniança e mon socors. Ma mi tasiu. Lhi avia qualquaren que m’empedia d’intervenir, de conciliar aquela pichòta rusa enfantila.

Alora, sentem” consentet enfin ma maire, mas abo l’aire sustot de far un plaser a mi.


cap. 18

Las nòvas que mon paire avia da nos comunicar eron las seguentas.

Mes’ora derant, al Credito Italiano, lhi era capitat d’encontrar l’avocat Geremia Tabet, que, coma saubíem ben, ren masque era sempre istat “dins las secretas causas” de la Casa del Fascio de Ferrara, mas notoriament godia decò de “l’amistat” e de l’estima de Sua Eccellenza Bocchini, lo cap de la Policia.

Dal temp que sortion ensem dal Credito, Tabet avia pilhat sotabraç mon paire. Recentament era estat a Roma per d’afars – lhi avia confiat –: ocasion, aquela, que lhi avia donat la possibilitat de “butar un moment lo nas” delai dal suelh dal Viminal. Vists lhi temps e las circonstanças, pensava que lo secretari particular de Sua Eccellenza l’auria nimanc anonciat. Mas no. Lo prefèct doctor Corazza l’avia súbit introduch dins la granda sala ente lo “patron” trabalhava.

Char avocat!”, avia exclamat Bocchini, en lo veient intrar.

S’era auçat, lhi era vengut encòntra a meitat dal salon, lhi avia sarrat chalorosament la man, l’avia fach acomodar dins na poltrona. Puei, sensa tanti preàmbuls, avia afrontat la question d’las leis racialas just propausaas.

Gardatz pura vòstra bèla calma, Tabet”, parelh s’era exprimut, “e indusètz a la calma e la confiança, vos prego, lo major numre possible de vòstri correligionaris. En Itàlia, siu autorizat a vos lo garantir, una legislacion sus la raça serè pas jamai varaa”.

Lhi jornals, es ver, parlavon encà mal de lhi “israelitas” – avia contuniat Bocchini – mas ren que per de rasons superioras, per de rasons de política estrangiera. Chalia compréner. Ent aquesti darriers mes lo Duce era vengut se trobar dins la necessitat “impre-scin-di-bla” de far creire a las democracias occidentalas que l’Itàlia desenant foguesse liaa a doble fil abo la Germània. Qual argument donc auria polgut trobar pus persuasiu d’un pauc d’antisemitisme? Qu’istessem tranquils. Seria bastat un contròrdre dal mesme Duce, e tuchi lhi chans da palhier coma Interlandi e Preziosi (lo Cap de la Policia obstentava vèrs ilhs un som mesprèsi) l’aurion plantaa da un jorn a l’autre de japar.

Esperem! Sospiret ma maire, abo lhi grands uelhs marrons virats vèrs lo cubèrt. “Esperem que Mussolini se decide a lo donar fito, son contròrdre!”.

Intret l’Elisa abo lo tondin oval de la pasta eissucha, e mon paire se taset. Alora arrambero la carea. Après m’èsser tirat sus, m’avesinero al moblet de la radio. Avisquero. Tupero. Enfin m’assetero dins la poltrona en vim, aquí da cant.

Per qual motiu partecipavo pas a las esperanças di mius? Çò que lhi avia dins lor entosiasme que m’anava pas? “Diu, Diu...” disiu entre mi, en sarrant las dents. “A pena l’Elisa serè sortia d’aquesta estància, sento que mon paire tacarè mai a parlar”.

Ero desperat, absolutament desperat. E segur ren perqué dubitesse que lo Cap de la Policia auguese mentit, mas per aver vist mon paire d’abòrd tant content o mielh impacient de lo tornar. Donc era pròpi aquò que suportavo pas? – me demandavo –. Suportavo pas que el foguesse aürós? Que l’avenir lhi sorriesse já mai coma un bòt, coma derant?

Sortero lo jornal da la sacocha e, donaa una gachaa a la pàgina d’ubertura, passero directament an aquela esportiva. Inútil. Malgrat tot mon esfòrç de concentrar l’atencion sus la cronica de la partia Juventus-Bologna, s’achabaa a Turin, justament coma aviu auvit criar da Cenzo, abo la “clamorosa desfacha” dal Bologna, ren da far, la tèsta m’escapava sempre via.

La jòia de mon paire – pensavo – era aquela de l’escolaret fòrabandit injustament que, sonat mai enreire per òrdre dal magistre dal corredor desèrt ente es restat per un pauc de temp en exili, se tròbe, tot d’un crep, còntra totas sas aspectativas, mai admés dins la classa abo si chars companhs: ren masque absolvut, mas reconoissut innocent e reabilitat en plen. E ben, era pas just, en fons, que mon paire joïesse coma un mainat? Mas mi no. Lo sens de solituda que m’avia sempre acompanhat ent aquilhi darriers mes al pus devenia, pròpi aüra, encara pus atròç: total e defintiu. Da mon exili seriu pas jamai tornat. Jamai pus.

Aucero la tèsta. L’Elisa se’n era anaa, la pòrta de la cusina semelhava mai ben sarraa. Mas mon paire contuniava a istar quiet, o esquasi. Corb sus son tondin, se limitava a eschambiar mincatant qualque frasa sensa importança abo la mama, que lhi sorriïa complasua. De lòngs rais d’un solelh já pomeridian trapassavon la penombra dal tinèl. Venion dal salòt da cant, que ne’n desbordava. Quora auguesse finit de minjar, mon paire se seria retirat de delai, a durmir cojat sal sofà de pèl. Lo veïu. Separat, ailai, sarrat, gandit. Coma dins un cocon rosat luminós. Abo lo morre ingènu semost a la lutz, durmia, envòut dins sa mantèla...

Tornero a mon jornal.

E te-aquí, al fons de la pàgina de manchina, derant a la pagina esportiva, lhi uelhs me tomberon sus un títol de grandessa mesana.

Disia:

CONOISSUT PROFESSIONISTA FERRARÉS

NEAT DINS LAS AIGAS DAL PÒ

PRÈS DE PONTELAGOSCURO

Creo que per qualque seconda lo còr me quitesse de picar. Mas aviu pas ben comprés, m’ero pas encara rendut còmpte.

Respirero profondament. E aüra compreniu, bò, aviu comprés já derant que comencesse a léser la mesa colomneta dessot lo títol, que parlava pas gis de suicidi, s’entend, mas, second l’estil di temps, masque de desgràcia (degun polia se suprímer, en aquilhi ans: nimanc lhi vielhs desonorats e sensa pus deguna rason de restar al mond...).

Coma que sie, finiero pas de lo léser. Baissero las parpelhas. Lo còr batia mai regular. Atendero que l’Elisa, pareissua mai per un instant, nos laissesse un autre bòts solets, e puei, tranquillament, mas d’abòrd:

es mòrt lo doctor Fadigati”, disero.