5

Per qualque temp contuniet a restar enclaus per tot lo viatge ental vagon de seconda classa.

A torn, en profitant des fermadas que lo tren fasia a San Giorgio di Piano o a San Pietro in Casale, qualqu’un de nòstre grop sautava a tèrra abo l’encharja d’achatar al bar de la pichòta estacion qualquaren da minjar: de panins farcits de salam cru just ensacat, de chocolata abo las amandas que saubia de sabon, de biscuechs Osvego metz mufits. En virant l’esgard vèrs lo tren fèrm, e en lo passant puei de vagon en vagon, a una mira políem entreveire lo senhor Fadigati que, de darreire l’espés cristal de son compartiment, agachava la gent atraversar lhi binaris e se despachar fito vèrs las carròças de tèrça. Da l’expression d’envídia tristosa de son morre, da les ulhaas de regret abo las qualas seguia la fola campanharda a nos tant indigèsta, semelhava pauc menc qu’un reclús: un confinat polític de regard, en viatge de transferiment a Ponza o a las Tremiti per lhi restar vai sauber quant. Dui o tres compartiment pus enlai, darreire un cristal d’egala espessor, se distinguion lo cap dal tren e si tres amís. Contuniavon imperturbables a juar a cartas, a parlar estrech entre ilhs, en rient e en agitant las mans.

Mas pro lèu, coma era da preveire, comencérem a lo veire virolhar per lhi vagons de tèrça.

Dal moment que la pòrta de comunicacion era clavaa, lhi premiers bòts, per se far durbir (lo contet pus tard el mesme), s’era sempre presentat al controlor.

Butava la tèsta ental compartiment-casa de juec.

“Escusatz, senhors,” demandava, “poleriu per plaser passar en tèrça classa?”

Mas lhi embestiava, se’n era apercebut sal colp. En lo precedent al lòng dal corredor abo la clau en man e lo pas da carcerier, lo controlor barboteava e soflava sensa duech. A una mira s’era decidat a far da solet. Atendia la premiera fermada, aquela de Poggio Renatico. L’accelerat sostava da tres a cinc minutas. Lhi avia lo temp en abondança per calar a tèrra e montar mai ental vagon immediatament successiu.

Coma que sie foguet pas en tren que veneron establits lhi premiers contacts entre nos, diriu franc de no. Me rèsta l’impression que la causa se sie passaa a Bologna, per charriera, bèla se puei, coma se veierè de fila, sai pas indicar abo seguressa en quala charriera precisa. (Magara en aquilhi jorns ero absent a escòla e la causa me foguet reportaa après da lhi autri? O siu mi, a tanti ans de distança, a ren destriar, a ren recordar abo precision?)

Pòl èsser que sie istat en salhent da l’estacion, dal temp que atendíem lo tram de Mascarella. Siem una desena e tuchi ensem, en ocupant una bòna part de la plataforma dal tram derant lo luec de parcatge per las carròças e lhi taxi. Lo solelh relui sus las cuchas de neu espòrca que puntejon a intervals lo vast plaçal. Lo cèl dessús es d’un azur intens, vibrant de lutz.

E Fadigati, que ista atendent decò el lo tram sus la mesma plataforma (es arribat fai un moment, per darrier), an un bòt, per tacar discors, tròba pas de mielh que se campar dins qualque observacion sus la “jornada deliciosa, esquasi primaverila”, e mai sal tram de Mascarella que “se la pren tan còmoda que d’un cant conveneria anar a pè”. Son de frasas genéricas, banalas, dichas a mesa vòutz e pas adreçaas a degun de nos en particular, mas a tuchi en blòc e a degun: coma se nos conoissesse pas, o putòst s’azardesse pas a adméter que nos conois, nimanc de vista. Mas a la fin basta que un, embarrassat da son incertessa e dal sorís nerviós abo lo qual a acompanhat sas vagas consideracions sus la sason e sal tram, lhi respònde abo un mínim d’urbanitat, en lo sonant “doctor”. Alora d’abòrd sauta fòra la veritat: o ben que nos conois tuchi beníssim, el, nom e conhom, malgrat qu’en gaire d’ans sien venguts de jovenets. Sa exactament de qui siem filhs. E coma poleria ren lo sauber, coma poleria se’n èsser desmentiat, anem!, se da mainaas, “a l’atge que las mainaas de bòna familha an sempre da combàter abo lo mal de gola e lo mal d’aurelhas” – e ri – nos a vists, qui pus e qui menc, tuchi passar da son estudi?

Pasmenc sovent, non pas prene lo tram e filar expedits a l’universitat, en via Zamboni, preferíem remontar a pè lhi pòrtis de via Indipendenza, assús fin al centre. Era rar que Deliliers lhi foguesse. Just fòra de l’estacion, talhava la còrda per son còmpte, e derant de l’endeman matin degun, en general, lo reveïa pas pus: ni a l’universitat, ni al restaurant, ni d’autri cants. Butats un per un en òrdre espanteat al lòng dal marchapè, lhi autri totun lhi eron sempre tuchi. Lhi avia Nino Bottecchiari, qu’estudiava lei, mas que a causa de Bianca Sgarbi frequentava lhi corredors e las classas de la facultat de Letras, en se subent las leiçons pus indigèstas: d’aquela de gramàtica latina an aquela de biblioeconomia. Lhi avia Bianca, en basc blòi e pelissòt de conilh cort ai flancs, aüra en braceta abo un aüra abo un’autre: esquasi jamai abo Nino, e masque per lhi rusar. Lhi avia Sergio Pavani, Otello Forti, Giovannino Piazza, Enrico Sangiuliano, Vittorio Molon: qui estudent d’agrària, qui de medecina, qui de scienças econòmicas e comercialas. E enfin, solet estudent en letras de la companhia (gavat Bianca Sgarbi), enfin lhi ero mi.

E ben, es pas impossible que un matin d’aquilhi, dal temp que chaminem al lòng di interminables pòrtis de via Indipendenza, auts e sombres coma las navadas d’una gleisa, en s’arrestant vinca tant derant una veirina d’articles esportius, arrent a un quiòsc de jornals, en nos mesclant magara a la gent que, atiraa e coma ipnotizaa da la flama oxídrica, se rechampa en silenci a l’entorn d’una equipa d’obriers ocupats a arranjar una rotaia de la linha dal tram, es pas dal tot impossible, disiu, que un d’aquilhi matin de tard uvèrn, quora tot pretèxt semelha bòn per remandar lo moment de se barrar dins una classa d’escòla, lo doctor Fadigati, que despuei de temp nos seguia, tot d’un crep venet s’arrambar a qualqu’un de nosautri: a Nino Bottecchiari e a Bianca Sgarbi, per exèmple, que un pauc en despart, mas incurants coma d’abituda de se far sentir, la planton pas un solet moment de discúter e de chicanar.

En nos virant sempre a l’entorn, coma se ditz, Fadigati nos a seguits fins aüra pas a pas. Nos ne’n sem apercebuts. En recanhant, en nos donant de code, n’avem decò parlat.

An un bòt te-lo aquí s’arrambar a Nino e Bianca, se rasclar la gola.

Abo la vòutz neutra, abo lo ton impersonal que adòbra sempre, se ve, quora abòrda de desconoissuts dai quals sa pas que aculhença s’aténder, lo se sent dir qualquaren.

“Fasetz lhi braves, filhs!” avertís: e decò aqueste bòt es pròpi coma se parlesse sustot a l’aire, ren a qualqu’un de determinat.

Mas puei, en virant vèrs Bianca un esgard tímid, esitant, mas en qualque maniera còmpliç¸ ferotjament còmpliç e solidal:

“E vos sietz bòna, senhorina,” jonta, “sietz un pauc pus sopla”. Tocha a la frema, lo saubetz pas?”.

Badina, vòl pas que badinar. Bianca esclòpa a rire. Decò Nino ri. En chacharant dal pus e dal menc, arribem donc tuchi ensem fins a plaça dal Nettuno. De mai. Derant de nos separar devem aceptar per fòrça un cafè.

En soma devenem amís: se es ver en tot cas que d’aüra en anant, o ben da l’abril dal ’37, enti dui o tres compartiments de tèrça classa ente nos sarrem de costuma (já vèrda, la campanha escor frèscha e luminosa ental quadrant dal fenestrin), lo mars e lo venre matin lhi aurè sempre un pòst decò per lo doctor Fadigati.