Te joaves abo las estielas

te corias darreire l'obra de la luna

e te sias perdua

dins la nuèit plus escura.

Deessa, tu, mas los autres

adont sion ilh anats?

En escarquilhent

uèlhs estantats

que veon de nuèit fòlas,

de verilhas envelias

da mans que aüra sion jontias,

com pòl pas mon cuèr

arnovelar mai ma preiera,

le chapel a la man,

sus l'autal de l'esperança

peira e taula

maire, deessa, mendia

adont aviuc l'anhel blanc

sanhat e versat le roi

dins tu, terra,

per un jorn, que malaür

es pas ancar vengut.

Mas quand, quand

te bralha ma votz

levas al ciel,

abo le sentiment

embrolhat, enfraschat

dins le grand perilh

qùe mon bram siè ren

que un alenc eissubliat.

Maire, deessa, mendia,

escot-me, ancuèi

adont pòl esser ier,

avem besonh de tu

chauda, bela, viosa,

libra mai que jamai,

parelh te volem: Occitania.