Te joaves abo las estielas
te corias darreire l'obra de la luna
e te sias perdua
dins la nuèit plus escura.
Deessa, tu, mas los autres
adont sion ilh anats?
En escarquilhent
uèlhs estantats
que veon de nuèit fòlas,
de verilhas envelias
da mans que aüra sion jontias,
com pòl pas mon cuèr
arnovelar mai ma preiera,
le chapel a la man,
sus l'autal de l'esperança
peira e taula
maire, deessa, mendia
adont aviuc l'anhel blanc
sanhat e versat le roi
dins tu, terra,
per un jorn, que malaür
es pas ancar vengut.
Mas quand, quand
te bralha ma votz
levas al ciel,
abo le sentiment
embrolhat, enfraschat
dins le grand perilh
qùe mon bram siè ren
que un alenc eissubliat.
Maire, deessa, mendia,
escot-me, ancuèi
adont pòl esser ier,
avem besonh de tu
chauda, bela, viosa,
libra mai que jamai,
parelh te volem: Occitania.
commenta